El meu veí té un gust horrible per a la música. En començar a viure ací, l’home em deia que li agradava molt, i jo, com que d’allò que es tractava era de fer amistat, li vaig dir que també; però que tenia uns compositors favorits i tot això. De seguida em vaig adonar que no parlàvem el mateix idioma: ell es referia a la música de ball, supose que a la salsa i tota eixa música de saló que no he aconseguit mai distingir. Hui, com tants altres dies, m’està donant el matí i per això em dedique a escriure i no acabe de llegir el llibre de Žižek que duc entre mans.
Reflexione, però, sobre la manera en què ha canviat la forma d’escoltar la música. Abans, eixa tasca era molt complicada, i només es podia fer en comptades ocasions: festes, concerts, moments especials... Eixa excepcionalitat que aporta la raresa de l’audició hauria de ser el moment ideal per poder apreciar el contingut de la peça, o la seua finalitat, vull pensar. I no em referisc només a la representació d’un concert, sinó fins i tot a la música festera més repetitiva, on supose que es dansaria abduït per un no-sé-què realment especial i dionisíac.
Fins a ma casa arriba el retrò dels baixos –bum, bum, bum— d’una manera semblant al soroll dels cotxes d’eixos que circulen amb un volum descabellat de sorolls que molesten tot el veïnat. Però no hi veig sentit a tot açò, com tampoc en veig a anar caminant amb uns auriculars que et priven de qualsevol interacció, a l’hora que t’aïllen de la resta. Tampoc entenc la meua manera d’escoltar la música quan estic a casa, perquè de cada deu peces que hi sent, només pare atenció en una. A la fi, concloc que l’efecte que es busca és el de l’aïllament, però no per a millorar res, sinó pel simple fet d’ignorar totes les coses que no siguen les pròpies. La música, de la manera que l’escoltem hui, no dista molt del soroll d’una màquina de cosir, o d’un rotovàtor, si acceptem l’efecte que volem que ens produïsca.
Ara, una volta escrita la reflexió, aprecie que ha abaixat el volum i, per tant, la resta del veïnat podrà escoltar la pròpia música i no s’haurà d’empassar la imposada des de la sordera.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada