Feia temps que havia pensat fer un post sobre el paper que juga França dins del món. L'havia posposat fins ara, però crec que ara ja toca, sobretot després de veure com el president de la República del Congo li cantava les quaranta a Macron. Hem parlat de Turquia i d’Alemanya, del primer hem dit que vol fer créixer el seu paper internacional i del segon hem dit que va ser capat després de la II Guerra Mundial. França s'ha anat difuminant en l'escena internacional. Crec que no es diu res nou, que això que coneguem com civilització occidental i, més concretament, cultura europea és impossible d'entendre sense la França. La política, la filosofia, la literatura, l'economia, l'art, la música... en tots i cadascun dels àmbits l'aportació de la França ha estat fonamental. Però hui en dia, podem afirmar també que França és un desert. La decadència francesa és més que evident. L'única aportació que queda de França hui en dia és el postmodernisme passat pel filtre estatunidenc. Poca cosa, doncs.
França ha tingut sempre una vocació de potència mundial, tot i que al s. XVIII i XIX és va quedar per darrere de l'imperi britànic, i després serà superada per Alemanya que en pocs anys 70 anys la va envair 3 vegades: durant la guerra francoprussiana (1870-1871); durant la Primera Guerra Mundial (1914-1919); durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).
Des d'aleshores la Grandeur s'ha anat esfumant inexorablement. Després de la II Guerra Mundial, França acabarà al costat dels guanyadors, tot i això, els estatunidencs sempre els consideraran perdedors (podeu llegir a Zbigniew Brzezinski o a George Friedman), tot i que aliats, seran un protectorat dels EUA, com els antics protectorats seran un estat vassall i tributari. Zbigniew Brzezinski, ho diu així després de comentar que a Europa hi ha un cert antiimperialisme americà:
The brutal fact is that Western Europe, and increasingly also Central Europe remains largely an American protectorate, with allied states reminiscent of ancient vassals an tributaries. [El fet brutal és que Europa Occidental, i cada vegada més també Europa Central, romanen amplament com un protectorat americà, amb estats aliats que recorden els antics vassalls i tributaris] (The Grand Cheesboard).
Sí, certament, després de la II Guerra Mundial, el general De Gaulle -el darrer estadista europeu no-servil-, ho va veure clar, i per això, en un principi es va negar a formar part de la Comunitat Econòmica Europea de l'Acer i el Carbó, propiciada pels EUA dins del marc pla Marshall, per tal crear un marc d'integració del seu mercat i la seua indústria. De Gaulle s'oposava a la creació d'aquest marc per ser un projecte americà, per estendre el control dels EUA a Europa. Així com, també, es va oposar a la creació de l'OTAN, advocava per una política de defensa europea pròpia, allunyada dels interessos dels Estats Units. Ja com a mandatari de la V República francesa, De Gaulle va voler abandonar l'OTAN.
Pel que fa a les Comunitats Europees, De Gaulle, vist que ja formava part i que un dels impulsors de Robert Schuman, va signar el 1963 amb Konrad Adenauer el Tractat de l'Elisi que donarà naixement a l'eix francoalemany que ha dominat i regit els destins de les Comunitats i la posterior Unió Europea. Aquest tractat va durar fins al 2019, quan Merkel i Macron el van renovar mitjançant el tractat d'Aquisgrà, però l'eix francoalemany ja està molt malmés.
De Gaulle farà un altre moviment que marcarà la política internacional francesa. Bàsicament, es passarà d'un sistema colonial a l'Àfrica a un renovat sistema neocolonial i l'àmbit d'influència es coneixerà com Francàfrica, tot això amb el vistiplau dels líders dels països recentment acabats de nàixer. Aquest neocolonialisme tindrà com dos eixos: un, la presència militar als països francafricans; l'altre, França hereta els deutes de l'època colonial i accepta la creació de dues divises regionals, una per als estats de l'Àfrica occidental i una altra per als països de l'Àfrica central, controlats respectivament per bancs centrals regionals on França tindria poder de veto. Les empreses franceses aprofitaran això per a espoliar els recursos naturals i especialment l'urani. El 40 % de l'urani que fan servir les centrals nuclears franceses, que és l'Estat que més centrals nuclears té d'Europa, prové d'aquests països.
Un altra acció que tindrà un gran impacte mundial va ser pel dòlar i l'or. De Gaulle en els anys seixanta va posar en dubte el sistema Bretton Woods amb el dòlar/or com divisa mundial, que donava un avantatge als Estats Units. La inflació i el dèficit de comerç exterior havia portat al fet que els Estats units no pogueren mantenir la paritat del dòlar/or a finals dels anys '60, per aquest motiu De Gaulle va ser el primer, posant per damunt els interessos de França i després de dures diputes amb els EUA, en demanar que els americans els canviaren les reserves de dòlars per or. Això ho van seguir altres països europeus i va portar a la fi del sistema de Bretton Woods.
En resum, De Gaulle posarà les bases de la política exterior francesa de la V República, que tots els següents presidents més o menys tractaran de mantenir més o menys encertadament fins a la crisi del 2008. Aquestes bases són: - Cert anti-otanisme, amb la recerca d'una defensa europea, pròpiament europea; - la defensa els interessos econòmics de la França; - una Europa dirigida per l'eix francoalemany; - una font de recursos autònoma basada en un neocolonialisme a l'Àfrica. Tot això per mantenir una major autonomia davant l'imperi americà. Jacques Chirac serà el darrer gaullista.
Nicolas Sarkozy serà el qui primer que començarà amb les renúncies. Al començament de la crisi financera 2008-2010 voldrà refundar el capitalisme i alçarà una bandera on es quedarà com la núvia de Pinet. L'eix francoalemany es deteriora, els frugals imposaran la seua veu en la crisi del deute dels PIGS i els alemanys tenen els seus propis interessos, que estan al costat dels frugals i en la creació d'una aliança estratègica amb Rússia pel gas, petroli i matèries primeres. Una de les propostes més gosades de Sarkozy va ser suggerir, perquè no va passar d'ahí, de crear un eix, una unió mediterrània. Els americans diuen que França és la meitat nord-europea, atlàntica, i la meitat Mediterrània, no pot defugir de cap d'aquestes dues parts. Tenen raó, però l'àrea mediterrània està morta. El Mediterrani ara per ara és un llac mort.
Una altra decisió de Sarkozy que marcarà el futur de la política exterior a França serà la decisió d'anar amb l'OTAN contra Muamar al Gaddafi. Gaddafi era qui donava estabilitat a tot al nord d'Àfrica i el Sahel. Aprofitant les primaveres àrabs una coalició internacional va aprofitar per a tractar d'enderrocar el règim de Gaddafi, no ho aconseguiren fins que l'OTAN intervingué amb un paper rellevant de França. Tant és així, que es diu que van ser els serveis d'intel·ligència francesos els qui van assassinar a Gaddafi. Això va crear una inestabilitat al Sahel, donat que ningú posava ordre, que afectarà a llarg termini, ara estan vivint-se les conseqüències, el paper de França a l'Àfrica.
Hollande es menjarà les conseqüències de l'enderrocament del règim de Gaddafi, que provocarà una expansió de l'islamisme pel Sahel, això portarà a intervencions militars: a Mali el 2013 (Operació Serval), al Sahel (Operació Barkhane) el 2014 en acabar l'Operació Serval i també desplegarà forces a la República Centreafricana (Operació Sangaris) del 2012 al 2015. Tot això tindrà repercussions ara, com veurem després. Hollande també va ser mediador, amb Angela Merkel, entre Rússia i Ucraïna, perquè s'arribaren als acords de Minsk per resoldre el conflicte al Donbàs. Ambdós han reconegut que van enganyar a Rússia, que no hi havia cap intenció d'Ucraïna els complira, només la intenció de guanyar temps perquè Ucraïna es rearmés i es fera més forta. Així que tots dos són responsables també de l'actual guerra. No tenien intenció de què hi haguera un acord de pau, sinó que la guerra escalés.
Macron es trobarà amb les conseqüències de tots aquests problemes creats o mal resolts i el seu paper serà bastant patètic. En principi promourà amb Merkel l'anomenada aliança Sahel per estabilitzar la zona i tractarà de reprendre l'eix francoalemany a la UE. Després es trobarà que els teòrics socis, els americans, li rebenten una venda de submarins a Austràlia per tal de reforçar una nova aliança creada per un altre escenari de conflicte, el Pacífic. Aquesta aliança es diu AUKUS, i d'ella formen part Austràlia, Regne Unit i els Estats Units. Tot i les seues protestes no serviran de res.
També va intentar fer de mediador amb Rússia al començament del conflicte i la invasió d'Ucraïna, però semblava més una posada en escena que altra cosa. Putin ja no es fia dels europeus i els veu com a gent sense paraula, més després de saber que els acords de Minsk eren una enganyifa i, a més a més, França ja és un jugador de tercera en l'escena internacional. I tornant a l'Àfrica es troba que els països francafricans ja no volen la presència de les tropes franceses en el seu territori prefereixen contractar al Grup Wagner, i comencen a fer fora a les tropes franceses (ja han abandonat Mali i Burkina Faso). Aquestes darreres setmanes Macron a fet un gira per l'Àfrica i li ha eixit el tir per la culata. Amb el president de la República Centreafricana del Congo va mantenir una discussió durant la roda de premsa conjunta com poques s'ha vist. Macron reconeix que l'era de Françafrique s'ha acabat i que el colonialisme va ser un error. Aquest reconeixement és deu més a l'incapacitat de França de mantenir la seua influència a aquests països que un reconeixement sincer. França s'esvaeix de l'escena internacional. Això es fa patent a l'Àfrica, un dels escenaris fonamentals on es jugarà la partida de la geopolítica mundial dels pròxims anys.
Oskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada