Žižek analitza la vigència d’El manifest comunista i n’extrau conclusions ben sorprenents. En la major part de la reflexió, se centra en allò que era trencador en seu temps i que ara ja no ho és: els temps han canviat, i les percepcions, també. La propietat, el treball, la revolta... res no es pot entendre fora del context en què fou escrit. Camus també hi va fer una complexa i exhaustiva anàlisi de les revoltes a L’homme révolté, i d’una tirada molt més llarga.
Però, què m’ha cridat l’atenció d’este breu assaig? Doncs, dos coses. La primera és l’explicació de l’evolució wagneriana i la manera en què es poden aplicar els ideals de l’autor respecte a la propietat –sembla que influït per Proudhon— a la construcció de les més emblemàtiques obres, fins i tot a L’holandés errant: per com es nodrixen de manera recíproca. Realment, la meua lectura ha estat crítica, però no n’he pogut extraure cap errada o contradicció, respecte del capítol dedicat a Wagner.
La segona ha estat la manera en què es posa el focus en el futur, i molt encertadament. Žižek escriu que, abans, el comunisme es va presentar com a solució d’un problema global de propietat, de treball i d’economia al qual es podien afegir col·lectius de tots els indrets del món però, com ja he escrit abans, hui ja no hi cap. Ara, amb l’evolució i la decadència, explica que hi rau el problema: el moll de l’os està en les coses comunes que ja ningú no pot evitar.
Eixa comunitat que cal reforçar és l’ambiental, on l’ésser humà habita i del qual no s’hi pot apartar, per molt que s’esforce. El vessant cultural i el natural hi transiten de la mà en eixa nova creença d’allò comú o comunisme, si hi afegim el sufix.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada