Eixa era la primera intenció: escoltar Mahler i Saint-Saëns, que per això m’agraden tant. Ni tan sols havia mirat què hi havia primer però, en començar, m’he adonat que estava escoltant una peça seriosa i que no en coneixia ni l’autor, un senyor anomenat Francisco Coll. La cosa és que, una volta acabat el concert, repasse el fullet i llig qui era eixe home i per què escrivia això. M’adone aviat que qui redacta la ressenya apunta que l’autor tracta de representar la vida d’una ciutat cosmopolita... I sí, pot ser, però no ho identifique: l’inici és altra cosa, i és eixa cosa la que ha fet que em captara tan sobtadament l’atenció.
La peça comença amb un soroll semblant al dels fulls quan s’esgarren... De seguida he pensat que l’autor ens proposa d’esgarrar les partitures en una mena de cant a la llibertat i, a partir d’ací, tota l’obra gira al voltant del temps d’una vida que transita entre la nit i el dia; entre els sorolls de la llum del sol i els de l’altra llum: l’artificial. Un món on tot es mou creant sons variats i independents, però d’una manera que ordena fins i tot en el caos de l’urbs. Però tot comença amb el so de la partitura esgarrada, ho diga com ho diga l’autor, o el narrador, en què el pentagrama s’esfuma entre el tràfec diari.
Després, Saint-Saëns, que m’ha resultat familiar i no sabia per què fins que el fullet m’ha apuntat que era la reinterpretació per a piano d’una part de l’òpera Samsó i Dalila. Finalment Mahler, que era qui buscava i que, tot i haver escoltat mil vegades la Simfonia primera, només soc capaç d’extraure’n l’essència quan ho faig en directe. I la sensació final del concert ha estat que l’última part refà la partitura que ha esgarrat la primera, i que Saint-Saëns passava per ací i ha entrat a visitar-nos, sense més, i quan el cap de cartell s’hi vinculava en una programació diguem-ne estranya.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada