Recorde una professora de filosofia que ens explicava breument quina era la base del pensament de Schopenhauer. Tot ho resumia en l’adequada dosi de pessimisme existencial que lligava ben bé amb l’individualisme. A més, la xica –que ja deu ser una dona amb la seua edat— ens l’ubicava situat en un lloc qualsevol en què la persona ha d’escollir el seu destí, a mesura que camina: posem per exemple un desert. I, què es podria afegir a tot açò? Doncs que sí, que és simple la interpretació, i efectiva! Un altre professor l’enfocava a partir de la filosofia de Lukács, cosa que vaig entendre uns quants anys després, perquè l’ubicava juntament amb Nietzsche i amb Kierkegaard en el desenvolupament de l’individualisme en allò conegut per l’hongarés com «els mestres de la sospita».
Hui, quan venia de la faena –perquè encara treballe i encara me’n queda— he escoltat una part de la Tercera simfonia de Bruckner, molt wagneriana ella. Poc després, han retransmés Siegfried i m’ha vingut a la ment el lligam entre Wagner i Schopenhauer. I he pensat que, en el fons, Siegfried és eixe element llançat al món que ha de buscar cada dia allò que intuïx que és el seu destí, tot i que ell sí que està tocat per la mà de Déu.
L’òpera angoixant –les òperes angoixants, perquè ho són totes les de l’Anell— demostren ben bé això que escrivia Schopenhauer. Respecte de la finalitat, el valor o tot allò que mou el personatge de Siegfried, podríem dir que hi està la voluntat, en la filosofia del mestre. Finalment, allò que em resulta més costerut és la manera en què l’èpica contradiu allò individual i, alhora, ho promou: l’heroi és l’individu i, tanmateix, dit individu representa el col·lectiu. Aristocràcia, es diu, en les seues diferents maneres. Deu ser per esta raó que s’evita el soliloqui en l’expressió i es representa el fet cultural com a mirall del poble, o siga: l’individu que es mou per la voluntat al llarg d’un camí que només es transita caminant, si és el referent col·lectiu, és qui marca el cànon de la llibertat.
A la fi, este escrit l’hauria de col·locar en el llistat uns quants anys abans, que era quan intentava explicar les raons del trencament entre Nietzsche i Wagner –de què supose que el gran mestre ni es deguera assabentar— que va provocar la quantitat de motius religiosos fets servir a Parsifal. Tant fa... ho escric ara i ho ordenaré en el temps, que no en l’espai.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada