Si algú em pregunta sobre l’opinió que m’he format de Gramsci, li contestaré que no en tinc una de clara. Depén d’allò que llija, em pot agradar o decebre, interessar o rebutjar. Crec que mai no havia estat davant d’un element d’estes característiques, i possiblement no ho tornaré a estar. Normalment, quan t’endinses en l’estudi d’un pensador, hi ha un rerefons unitari que cohesiona cada peça del trencaclosques; fins i tot amb la lectura de Wittgenstein, que sorprén en cada línia. Amb Gramsci, se m’han quedat fils penjant que només es poden explicar si s’entén com a pensador i no com a filòsof.
Gramsci cerca el pragmatisme, o siga l’acció. Tot i això, accepta la idealització i l’explica, així com la religió... És coherent amb la seua pragmàtica i tot ho torna tangible; útil. Tot i això, intenta allunyar-se del pensament anglés per reforçar-se amb Hegel, en primera instància, Marx i, crec jo –perquè no ho diu— en Proudhon. Rebutja Kant per ser massa abstracte. Realment, respecte de l’economia i la política, no m’ha sorprés quasi res, ja que la praxis és allò que lliga la filosofia i l’acció, o siga la política. No obstant això, sí que ho ha fet l’apartat cultural, on em venia a la ment Schostakovich i la concepció estalinista de la música, o de la pintura mural mexicana, sempre vinculada al col·lectiu.
On està realment verd és en l’opinió que transmet sobre la llengua. En poques paraules: no sap ni de què parla! I clar, quan eixe capítol està a l’inici del llibre, hom dubta de seguir llegint, pel simple fet de no perdre massa temps ni massa salut. Errades molt bàsiques i confusió de termes com llengua i dialecte, o entendre l’ús del llenguatge des d’un punt de vista tan pragmàtic que no pot defensar. En fi... molt fluixet i, a més, neci, ja que no n’és ni conscient.
Una volta salvat l’obstacle inicial, que més val oblidar-lo, i si evitem un gir orteguià, ja que no entén com cal tot això de la massa, la resta sí que s’ho val. Com a positiu, que n’hi ha molt, s’endevinen moments de gran lucidesa en tractar conceptes, i fins i tot en l’anàlisi d’autors que desconec per tractar-se d’escriptors italians que estan fora de la meua esfera, limitada a Maquiavel, Croce i Vico, de tots els que anomena. Per cert, el llibre de què tracte és Filosofia de la praxis.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada