Riure o riure’s

 

Lig Bergson amb la finalitat d’aclarir dubtes sobre el meu sentit de l’humor. El riure, concretament, és un llibre que exposa i ens detalla allò que per a nosaltres resulta còmic. A banda d’explicar què és el riure i quines accions o visions el provoquen, allò que apunta sovint és que es tracta d’una qualitat humana: per exemple, heu de saber que un taronger no riu ni entén les coses que a nosaltres ens fan riure. Pot ser que una llimera li faça gràcia, però no s’hi aprecia.

Ell estira el fil fins a Aristòtil i apunta la manera en què el filòsof deixava caure alguna cosa en la seua Poètica. M’agrada recordar que Umberto Eco, en escriure El nom de la rosa, ja va basar una de les línies argumentals del text en el descobriment d’un llibre perdut d’eixe  filòsof grec que tractava únicament i exclusiva la qüestió de l’humor. La resta de les línies són més típiques del gènere de la narrativa, com l’amor, la intriga i la història ben contextualitzada.

Kant toca de refiló el tema quan diu que el riure és la transformació d’una llarga espera en un no-res. Bergson, que jo recorde, no apunta esta situació perquè se centra en la humanitat i les maneres en què la veiem, la llegim o l’escoltem. De fet, quan tracta la comèdia, hi ha un moment en què aborda el títol de la peça i adduïx que els drames solen tindre un nom de persona, mentre que les comèdies en tenen un de més neutre i que sol afectar un col·lectiu, com Les troianes o Les suplicants, però, no pot ser açò!: estes no són tragèdies?

D’altra banda, peces com Lisistrata o Pluto tenen un nom ben clar i definit, però són comèdies, no tragèdies! No m’aclarisc de cap manera, excepte que algú em diga que no son els drames que apuntava Bergson, sinó que són tragèdies, en el primer cas; però, i en el segon? La cosa és que m’ha fet reflexionar i he arribat a pensar que si Kant acceptava el sentit de l’humor, i l’explicava, hi podia haver futur. Després, sobre la humanitat del fet còmic, he de pensar que allò que importa és la necessitat de compartir-lo perquè tinga efecte, que no és poca cosa hui dia. Bevià, però, em deia que en la tragèdia està la democràcia, mentre que en la comèdia, la tirania.

Aristòtil se centrava més en la causa i l’efecte de la imitació, així com analitzava l’individu de referència per a realitzar dita acció:  la tragèdia tractava la noblesa d’un personatge concret en qui l’auditori s’hi veia reflectit, mentre que una imitació d’altra gent més planera era còmica. Això ja passava a l’episodi de Tersites, a La Ilíada, quan Odisseu el colpeja i fa riure la resta de gent que hi havia. Tersites és descrit per Homer com una persona deforme i lletja: sense noblesa. En este episodi del Llibre II, hi ha la peculiaritat que la gent present quan Odisseu l’agredia se’n reia, o siga, se’n burlaven. Bergson no entra en esta subtil diferència, ni Aristòtil, ni Kant.

 

Miliki Fofito i Milikito

3 de març de 2026