NEGAR LA CRISI

El dia del Treball, l’1 de Maig, vaig fer una relectura ràpida a l’assaig de Marx Les crisis del capitalisme i vaig pensar el lloc on estem i el punt de partida de la desfeta. Marx preveia les crisis en la seua forma cíclica, i ho va escriure cap a la meitat del segle XIX, molt abans de les nostres interpretacions. En realitat, el que va fer va ser contradir els economistes de moda com Ricardo, Smith o Mill.

Les excuses de les depressions anteriors, i de les posteriors, donades pels denominats economistes clàssics, foren els desequilibris provocats per causes extraordinàries i negaven que els mateixos fonaments es trobaven al si del sistema. Negar açò era com salvar la pell i la seua formació conservadora, o clàssica. Els cicles crítics, però, van resultar tan evidents que aviat van ser incontestables. Diuen que Smith va ser teòric fins i tot en açò perquè no va conèixer cap període de «crecimiento negativo» ―crec recordar que este és el qualificatiu que fa servir Mariano.

Zapatero va negar la crisi, ho recordeu? I podem pensar, com ens volen fer creure, que això es va deure a la necessitat de protegir-se de l’oposició de cara a les eleccions més pròximes: «ajuste de los mercados», o una cosa així, en deia. L’oposició, per contra, es va capficar a repetir la paraula maleïda (crisi), tot i que sense abusar-ne massa, del mot. Els papers es van canviar des del moment en què un govern progressista, se suposa, negava l’evidència del cicle, emparant-se en una visió clàssica de l’economia i, per tant, conservadora. El partit conservador, que estava a l’oposició, actuava parlant del tema però sense gaire convicció: crisi.

Em va resultar curiós, i ho vaig recordar ahir llegint Marx, que els papers es van canviar, o això podem pensar. Al final Zapatero va pronunciar la paraula prohibida i tots van dir: ho ha dit; ho ha admés! Jo vaig pensar que el PSOE d’ací era com els conservadors anglesos de meitat del XIX i que ja calia que es posaren al dia. El PP, per contra, feia servir, amb la boca xicoteta, els criteris marxistes per rebatre el president.

Els dos blocs seguixen sent els mateixos, si parlem d’economia: els conservadors i els liberals. Dins dels conservadors, hi ha la meitat del PP i la totalitat del PSOE. Al bàndol liberal hi ha la meitat del PP, de moment. I, només ho dic perquè hi ha qui veu l’eixida de la crisi mentre el model productiu torna a repetir-se amb les mateixes mancances mentre s’apropen les eleccions. Diuen que tot canviarà i, en realitat, no canviarà res perquè tots s’hi senten còmodes deixant-se portar. De la resta de l’esquerra, de moment, no en sé res...

Salvador Sendra Perelló