Vénen les eleccions
valencianes. Per primera volta en vora 20 anys, pot canviar el color polític
del País Valencià. Jo però, no vull parlar d’això, i com quan plou i la deixem
caure, esperarem a llegir els resultats el dilluns. Parlaré de Catalunya i el
difícil encaix a l’estat i com una regió aïllada pot fer trontollar un govern
nacional.
Eixia recentment un
sondeig electoral que recollia que per primera volta en dècades, i de cara a
les properes eleccions generals del 2015, només tres punts separaven a quatre
partits. Molts ho han saludat com a un fet positiu atès l’agut bipartidisme
entre PP i PSOE que s’ha vingut registrant des de l’així anomenada
“transición”, en que es canviava el règim dictatorial –i de partit únic- del
general Franco, per una democràcia pluralista de tipus occidental. Si la
transició està sobrevalorada o no, no és matèria d’este article, sinó el fet de
que dit bipartidisme que semblava un fet consolidat i de llarga durada en el
futur a curt o mig terme, sembla ara a punt de saltar pels aires.
A certes regions però,
el bipartidisme PP/PSOE (o la inversa) mai va ser però una realitat. Veiem
així, que al País Basc, només ha governat una estranya aliança contra natura de
dits dos partits, oposats ideològicament i acerbament enfrontats a la resta del
territori nacional. La resta del temps i amb fortalesa –tot i que des de la
clandestinitat- el govern del País Basc ha estat en mans del PNV o Partido
Nacionalista Vasco. La confluència de dos partits tan oposats com PP i PSOE va
ser a penes un fet efímer i justificat per la violència terrorista d’ETA,
l’anàlisi de la qual i la manipulació estatal feta de la mateixa rebasa també i
amb molt el contingut d’este escrit.
Jo vull centrar-me en
una altra regió, Catalunya, on des de l’adveniment de la democràcia i com en el
País Basc, sempre han guanyat les eleccions forces catalanistes. Ja sé que algú
dirà que dirà que durant tres anys, del 2003 al 2006, hi va governar el PSOE i
tindrà raó. Ara bé, va governar el PSOE (de fet la seua branca catalana o PSC,
atès que dita formació es declara confederal, que és un altre tema a discutir),
però amb recolzament dels partits més estrictament catalanistes, com ara
Iniciativa per Catalunya o el encara més radical Esquerra Republicana de
Catalunya. A aquell breu experiment se l’anomenà Tripartit, i després tot va
tornar a l’estat natural, val a dir, al govern d’una altra força composta,
Convergència i Unió, de caire dretà i lliberal en el primer dels seus elements
i democristià en el segon.
El primer partit
espanyolista al parlament català, el PP, situant-se només en cinquena posició
quan a la resta del territori nacional o bé es trobava en el govern en
ocasions, o quan no era oposició!!!!
Vegem-ho millor amb
exemples, el PP encapçalat per Mariano Rajoy va aconseguir el 2011 la majoria
absoluta amb el 44’6% dels vots a nivell nacional. Tot i així, el PP, clar
dominador a nivell nacional, no és més que una força menor a nivell català.
Això demostra que l’estat espanyol dista molt d’estar internament cohesionat...
¿Cóm pot ser que un partit siga el predominant a escala global però que a un
dels territoris el seu poder siga ínfim?
No anem a descobrir ara
que el PP o la dreta espanyola en general i des de segles ja, no tolera la
existència d’una regió diferent a la resta. El centralisme com a model i el
passat de grandeses imperials pesen pot ser encara massa en el subsconcient de molts.
El PP va voler utilitzar tot el poder de l’estat amb la finalitat d’annihilar
la causa catalana i va començar per impugnar l’estatut de Catalunya el 2010. A
partir d’aquell moment va començar un periode de manifestacions amb motiu de la
Diada de cada cop més multitudinàries fins a concloure amb la Cadena Humana del
2013, 400 quilòmetres (que es diu prompte!), des de La Jonquera a la frontera
francesa fins al riu Sénia, separació natural amb el País Valencià, on les
autoritats del PP van prohibir que continuara...
El PP ara mateix, i
després d’enfrontar-se amb Catalunya, té menys força que fa quatre anys.
Catalunya és una regió poblada, la segona a nivell estatal després d’Andalusia,
de manera que un govern que vulga guanyar eleccions nacionals no pot alienar-se
el vot català.
Catalunya així, com a
cementeri del PP, si no és que la nova força emergent des de Catalunya mateix,
Ciudadanos, l’enterra a ella amb una més que probable coalició amb el partit de
Rajoy... En eixe cas sí seria probablement la fi de Catalunya...
Borges deia que hi ha
pobles com l’alemany, destinats a tocar una i altra volta amb la punta dels
dits el poder, per tornar a perdre’l de manera estrepitosa... Artur Mas diu que
mai Catalunya ha estat tan a prop de la independència. Units Rivera y Rajoy,
costa creure-ho.
Catalunya per tant com
a cementeri; no es sap encara ben bé de qui...
Bucarest a 17 de maig
del 2015.
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada