No és cap secret
que vos conte que m’agrada la roba. Quan mire els polítics i tot això ―gent
d’empresa, artistes, tertulianos i
altres elements televisius― em fixe en la manera que vestixen, els nucs de les
corbates, les sabates de taló i altres coses de suma importància. El que diuen
estes personetes, realment, no m’importa gens i miqueta.
A partir de les
conclusions que extrac de la manera de comportar-se i de vestir-se, puc fer les
anàlisis pertinents i sempre encertades. Les paraules, se les endú el vent...
No obstant això, la meua sensibilitat a l’hora d’observar i de dotar de
contingut el missatge visual, de vegades, m’ha portat algun que altre disgust,
com en el cas de Rus.
Si dic que Rus
no dóna la talla, encerte segur! Però no va per aquí l’assumpte... La primera
cosa que em va cridar l’atenció, d’este personatge, va ser l’ús de les corbates
i, per suposat, el mocadoret a joc. Els nucs eren massa amples per com se
solien dur de normal ―ja se sap: la grandària de la piloteta de golf. L’altra
cosa important van ser els bessons als punys de les camises, no massa corrents
en els polítics de torn i més comuns en qui es vol fer passar per economista. Ell,
massa bon economista no és, pense. Però, la tercera cosa que em captava
l’atenció era el perfil italià que volia donar amb la roba, el cotxe, els
moviments i els rellotges.
L‘altre dia vaig
vore la seua esposa i encara la pense. Estan fets l’un per a l’altre, de
veritat! Em dóna enveja vore un matrimoni tan ben avingut on ni les putes ni el
champagne hi fan esquerda. Vaig
quedar impressionat i bocabadat i els imaginava voltant per Xàtiva amb el
Ferrari i anant a Alzira a recollir Rafael Blasco i Consuelo. Blasco no dóna la
talla, ja ho sé, però el paral·lelisme entre la dona de Rus i Consuelo és
evident; de segur que s’avenen bé.
La firma Stefano
Russini és el summun de l’elegància
de l’interior: la Costera s’assembla a la Toscana, diuen. I a mi, quan vaig a
Firenze, per exemple, m’agrada observar l’elegància de les seues tendes de
roba. No sabia que en podia tindre molt més prop, a Xàtiva, amb Stefano
Russini. Però em sap greu assabentar-me de les coses boniques quan estan en
l’ocàs; no m’agrada gens perquè eixes coses, de saber-les abans, les hauríem
pogudes gaudir els vertaderament interessats en la matèria.
Però, per un
moment, vos imagineu que Rus haguera dut endavant el projecte de televisió de
la Diputació de València? Això si que haguera estat ja el màxim! Un president valencià
situat a l’alçada del mateix Berlusconi! Jo, personalment, pense que este home
mereix una oportunitat i que entre totes i tots el devem ajudar a reflorir.
Vull comprar roba a Stefano Russini, vore la seua dona ben mudada, passejant
amb el Ferrari, i mirar Telerrús, que de segur que ixen xicones templades i
lleugeres de roba.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada