Tornant de la
faena cap a casa, ben passat el migdia i en el cotxe, estava escoltant un
programa de jazz ―cosa estranya perquè ja no m’agrada esta música― quan han dit
una frase que m’ha cridat l’atenció. Deia un dels presentadors que Cortázar ―a
ell sí que li agradava― va afirmar, un dia, que «el jazz és l’únic socialisme
que pot funcionar». Ja feia temps que no em cridava l’atenció cap sentència,
però està m’ha agradat, i molt.
Ja he escrit en
nombroses ocasions sobre els moviments socialistes i de com es transformen sota
l’estructura d’un partit mentre confonen esta bastida amb la de l’estat que
governen. I, just en este punt, la llibertat individual es difumina en la
suposada llibertat col·lectiva de la qual és garant la mateixa burocràcia.
Finalment, el partit és qui controla la llibertat i l’administra perquè n’hi
haja per a tots, encara que siga poca...
La literatura de
Cortázar és d’un ritme trepidant, alternat de moments de més calma i d’altres
on el solo pren tant de protagonisme que arribes a oblidar-te’n de la melodia.
En este just moment, la lectura retorna fins al punt anterior on acabava
l’harmonia i la recupera per iniciar, en un senzill viatge, de nou, el camí cap
a eixe rumb incert. Cortázar escrivia jazz. Cortázar posseïa l’estil bebop; l’estil de Guillespie adaptat a
la literatura.
Però, si entrem
a analitzar l’estil que succeïx el swing,
l’anomenat bebop, la diferència
radica en la reducció de la banda i en la llibertat creadora individual de cada
músic. La meua intenció és la de no seguir avançant per la norma perquè el so cool ja és altra cosa i Cortázar ―pense
jo― derivaria cap al hard bop, des de
Parker fins a Monk. Aleshores, és açò el socialisme? Espere que així siga i que
hagueu pogut llegir l’article este amb l’acompanyament de la música que Óscar
haja posat a l’inici... Amb Guillespie n’hi hauria suficient però també val
qualsevol altre, per fer-nos una idea.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada