Doncs, això: és
mentida! Però, ara què voleu?, que seguisca explicant el tema? Val, val... Ho
faré perquè l’editor també vol que explique les coses que dic i que argumente
les idees. Però, que vaja per davant que és una mentida arreglada com si fóra
veritat.
El president del
govern, durant la campanya electoral, va dir que España estava molt bé; tan bé
que els interessos del deute ja eren negatius, i que això era bo, i que la
crisi estava superada, i que ningú parlava ja de l’atur. Els seus oients
l’aplaudien amb força i no demostraven cap sorpresa, almenys en aparença. Doncs,
res; tot és mentida, i au!
De l’atur i de
la crisi no vaig a escriure res més perquè sembla que ja hi ha massa coses
dites, però, del deute, del deute sí que ho vull fer. Que jo sàpia, ningú ha
tractat este tema perquè els números així ho diuen, i prou! No obstant això, jo
sé que si vull contar una mentida, la primera cosa que he de fer és posar
xifres, i els economistes també ho saben; fins i tot els polítics. Uns numerets
i unes sigles donen a qualsevol falsedat una aparença versemblant i, si no em
creieu, mireu com es fa.
El BCE compra
60.000 milions d’euros de deute (QE), cada mes, als estats perifèrics (PIIGS) perquè
puguen campar. Repetisc: 60.000 milions d’euros. Aleshores, quan l’estat ven el
deute, ja te la part proporcional d’eixa quantitat, la que correspon a España,
venuda. La resta, si és que n’hi ha, és la que ix al mercat de veritat.
Repetisc: estats perifèrics.
D’aquí fins a comparar
España amb Alemanya, hi ha un tros. Alemanya no és un estat perifèric i, per
tant, el seu deute no està afectat per la compra ordenada pel BCE. Ara bé: els
liberals, que jo recorde, no admeten la intervenció de l’administració ―diuen―
perquè creuen en el mercat i entenen que la llibertat de compra-venda i el
capital privat són suficient garantia per definir el valor de les coses.
El PP va de
liberal, i ens ven que l’interés del deute español a dos anys al mercat
secundari és negatiu (28/04/2015), o siga que, qui compra bons d’ací, perd
diners. Els números ens diuen que sí, que en eixa data era una evidència. La
realitat ens diu que, de no ser per Mario Draghi (juliol de 2012), la mentida
no es podria camuflar de cap manera. Si el BCE deixa de comprar el deute
español sabrem la veritat del govern i, si no es creuen el que dic, que
rebutgen la compra durant uns mesos. A 28/04/2015, el BCE havia comprat uns
85.000 milions d’euros a España ―que no és broma― amb un venciment mitjà de
vora 12 anys.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada