Filosofia de classes.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa és un escriptor italià que com tants altres, pensem per exemple en John Kennedy Toole, mai va conseguir publicar en vida. Com tants altres, intentà en va publicar però per als crítics i editors, la seua obra no era suficientment bona. Com en el cas de l’autor nord-americà i la seua monumental “A Confederacy of Dunces”, també “Il gattopardo” esdevindria una obra ineludible en el si de la literatura del seu país.

Home solitari i colpit per la vida, presoner de guerra i aristòcrata en un món devastat pels totalitarismes, ningú com ell per descriure la decadència de la noblesa siciliana. Si de cas Llorenç Villallonga, un altre insular, mallorquí ell, siga en “Mort de dama” que en “Bearn o la sala de les nines”. Ara bé, ningú arriba a la novel·la, i més si esta és de gran extensió, sense haver provat abans escrits més curts. Així, Tomasi di Lampedusa, escrigué un conte que a mi em va semblar fascinant sobre els amors entre un humà i una sirena. Un vell professor d’origen sicilià que ha passat la major part de la seua vida a Torí, al nord, sent en algú del carrer la flaire de la seua terra siciliana. La persona, sorpresa, confessa que és cert, i llavors el professor, molt major i esperant de la vida ja només la mort, li confessa que té una cosa que dir-li, una cosa que l’encalça i que no vol dur-se amb ell a la tomba: ell amà una sirena!

...Cert que les sirenes no existeixen, cert, i això ho saben tots allí dalt a Torí o a qualsevol altra part civilitzada del món, però vostè, jove, vostè és sicilià com jo i el Mediterrani vessa ja des mil·lenis enrere de sers mitològics i especials. Només a vostè podria dir-li-ho i no als meus companys de càtedra, que no ho comprendrien. Ara, ja puc morir descansat... *(fragment figurat)

Per la seua part, abans de Tomasi di Lampedusa, i nogensmenys que un alemany, Friedrich Nietzsche, i també a Torí, perdé la raó. Nietzsche, un catedràtic de grec havent passat temps al golf de Nàpols, ho sabía, hi ha coses que no es poden saber racionalment sinó que s’han de percebre. Es diu que fou la sífilis la causa de la seua bogeria, tot i que també es podria pensar que se sentia indisposat de tornar a la docència a Alemanya, al bell mig de col·legues que sabien les excepcions de verbs irregulars però que no entenien –ni entendrien mai- les dimensions dels rites iniciàtics dionisíacs... A Torí es va acarar a un cavall d’un camperol, parant-lo, li va rodejar el coll i va començar a dir: “Mama, ich bin dumm, mama, ich bin dumm...”

Mamà, sóc estúpid. Tal volta sabia que Torí era l’última escala italiana. Torí a este costat dels Alps, el món pretensiosament racional de l’altra banda. Sembla que no volia tornar... Molt abans, diuen que ja Tales de Milet, caigué a un forat en mirar els estels de nit. El seu criat i acompanyant, li digué llavors que cóm dimonis esperava veure res allà lluny si ni tan sols veia el que tenia al davant!

Martin Heidegger, més de dos mil anys més tard definí filosofia com allò que fa riure els criats.  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 18 de gener del 2016.