Hui he estat
explicant la relació entre espai i temps mitjançant el mètode cartesià, on cada
cosa s´hi situa a partir d’estes dos línies. El futur, però, és inexplicable,
si atenem la versió clàssica de la filosofia, o de la raó, entre altres coses,
perquè encara no s’ha situat, ni en l’espai ni en el temps. No obstant això,
s’hi poden fer prediccions i previsions, tot i que immòbils i aventurades.
Respecte a
l’espai, molt ha canviat el món quan ens referim a l’espai virtual. Este altre
indret ens permet trobar-nos en diferents llocs a l’hora o, si més no,
desdoblar-nos entre distintes realitats, com la física i la virtual. Però el
punt d’inflexió de la postmodernitat ha estat altre diferent que s’anomena
anticipació. Perquè si el ser no s’entén sense el temps, el temps sol anar un
pas per davant del present, si més no, quant a la formació del mateix ser.
Pensem per
davant de l’«ara mateix» perquè ens avancem als esdeveniments i, a més, ens
projectem cap al futur, per poc que siga. El temps present, per tant, és
fictici perquè és només temps físic; objectiu, podríem dir... Però el ser humà
és subjectiu i, per això, el seu temps també ho és. El temps, per tant, es
relativitza ―el subjectiu, perquè l’objectiu ja ho està des d’Einstein― a mesura
que preveiem cada cosa que realitzem projectant els efectes de la causa
anterior. Constantment ens anticipem i, per tant, el nostre temps real sempre
es troba en el futur.
L’espai, el
virtual, acaba d’embolicar la concepció del present traslladant el ser des d’un
indret a un altre, desdoblant-lo o, fins i tot, multiplicant-lo. Un moment es
pot traslladar, desdoblar i multiplicar, també, a partir dels llocs on es
representa. L’afecció, però, de totes estes situacions sí que es focalitza en
un mateix subjecte perquè no es dissolen ni es difuminen entre totes les
possibilitats descrites abans, sinó al contrari: es concentren. I açò comporta
una càrrega excepcional sobre el mateix ser primari que hi ha qui denomina
psicològica. No obstant això, dita càrrega es troba lligada a la relació del
subjecte amb el temps i amb les vivències que, en ser multiplicades, són molt
més feixugues per nombroses.
No sóc conscient
d’haver llegit o escoltat res sobre esta nova realitat que jo, com a bon ser
humà, avance. I és per esta raó que pense les dificultats de la reproducció de
la persona en els diferents espais simultanis més que els beneficis que li
aporta. Estos es concentren en la persona com ho poden fer els inconvenients
però els primers no cal consultar-los amb cap especialista mentre que els
segons, per a una persona amb tendència depressiva pot resultar una
sobrecàrrega massa gran. Publicaré el present article alhora al Facebook i al
BLOG, mentre li’l llig a qualsevol amic, per anar esbrinant les repercussions i
consultant-les amb el meu psicoanalista.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada