LA NOVA POLÍTICA

Sempre hi ha hagut novetats perquè sempre hi ha hagut evolució i temps transcorrent. Això, simplement significa que l’immobilisme ha estat un pas enrere, si es mira des d’eixe famós i descontextualitzat «tot fluïx» d’Heràclit. En temps de conservadorisme, tant de monàrquic com de republicà, les novetats més cridaneres han arribat en forma de cabdills que lideraven un poble ofegat que intentava canviar les estructures de l’estat. César, Moisés, Napoleó, Lenin, Gandhi, Castro, Mandela... per posar només els que acudixen a la ment de qualsevol persona, il·lustrada o no.

El cabdill és el líder perquè és qui representa el sentir de la majoria del poble ofegat. Ell és qui encapçala el procés de transformació i qui mou els fils de l’acció. Sense la seua existència, el canvi no es podria donar i, a la fi, la seua funció es fon amb el poble; el cabdill és el poble. Quan la revolta resulta, el temps sembla que s’accelera amb força, l’espai es contrau i la gent és conscient de trobar-se en un moment històric, ja que la història, la que ens ensenyen a l’institut i a l’escola, es basa en eixos moments de transformació.

Si tornem a revisar els noms que he escrit abans, dos paràgrafs més amunt, i als quals hi podeu afegir tots els que vulgueu, ens adonarem que, efectivament: han estat els cabdills d’una transformació política i social. Les petjades d’estos moments encara hui dia les percebem, tot i que estan diluïdes entre la resta d’elements que les envolten, tots ells conservadors i arcaics. La caiguda de les monarquies, en el cas de la Revolució Francesa, l’alliberament del poble d’Israel, en el cas de Moisés, la dignitat dels treballadors, en el cas de Lenin, l’alçada contra els colons, si atenem Gandhi, i així molts més exemples, van tindre uns guanys que hui entenem relativitzats i superats, de nou, per la vella política, o per les velles estructures de poder.

Els cabdills són humans i naixen, viuen i moren com qualsevol persona. Els guies del poble tenen data de caducitat i les seues obres, també, perquè la tendència humana és a reposar i no a moure’s. Però, amb tot això d’escriure, se m’ha oblidat una cosa: no recorde cap cas en què les velles estructures de poder cediren per gust. Però, a més, no recorde cap revolució important en què es capgirara el sistema de manera consensuada, entre altres coses perquè eixe simple fet nega la mateixa revolució. I ho dic per si algú vol analitzar, amb estos paràmetres, la política española més actual.

Salvador Sendra Perelló