Els regals de
Nadal més interessants són, precisament, aquells que tenen efectes retardats.
La il·lusió que fa rebre’ls en una data tan assenyalada combina a la perfecció
amb la possibilitat de gaudir-los en èpoques posteriors, ja allunyades dels
excessos i de l’acumulació nadalenca. S’agraïx, realment, quan et regalen unes
entrades que gaudixes, tranquil·lament, un parell de mesos després, al Palau de
la Música, per exemple.
El Concert per a violí i orquestra número 3
de Camille Saint-Saëns és una peça clàssica si es compara amb la moda
Wagneriana que s’imposava a la seua època. En escoltar-lo, vaig revisar la data
de la seua creació, i la de l’estrena, i vaig comprovar que és posterior a la
guerra Francoprussiana. Saint-Saëns és un compositor peculiar i interessant,
entre altres coses per la seua llibertat creadora, separada del romanticisme
imperant i, d’altra banda, per posseir una ferma creença religiosa, allunyada
de les tesis revolucionàries franceses.
Madame Staël, al
seu llibre De l’Allemagne, apunta la
relació dels il·lustrats alemanys ―com a teòrics― amb els revolucionaris
francesos ―molt més pràctics― i la manera en què s’observava l’alçament del
poble des de l’altra banda de la frontera del Rin. Napoleó capgirà tota esta
afinitat popular però, alhora, sembla que assentà les bases per a la posterior deriva
imperial germànica, tot i que es diferencien notablement en la vessant cultural
i nacional. La guerra entre estos dos territoris acabà separant-los
definitivament fins a fa quatre dies.
La força del Romanticisme
alemany és inqüestionable i n’és un exemple. A França, però, la
contraposició musical l’encarna Saint-Saëns per les dos raons que he esmentat
abans: classicisme i catolicisme. Una aposta atrevida en les dos vessants i un
exemple a tindre en compte, si es contextualitza degudament. A mi,
personalment, em va agradar el concert i, enguany, puc aventurar que estic
gaudint Camille en gran mesura, ja que tampoc em va decebre l’òpera Samson et Dalila.
A França, la Il·lustració
ha passat a ser un pilar fonamental de l’evolució cultural i nacional, així com
la Revolució. De cap altra manera s’entendria que, en l’indret on l’Edat
Mitjana ve ser més intensa i més extensa ―només cal passejar uns mesos per la
seua geografia per adonar-se’n―, les directrius romàntiques per excel·lència
passaren més inadvertides. I és per eixa qüestió que, en les dates de
referència, la reivindicació de la creença és una anomalia intrínseca en la
mesura que el classicisme ho és extrínseca.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada