Si una imatge
val més que mil paraules, per favor, que siga fixa!
No em done per
vençut, de moment, i seguiré veient pel·lícules fins que n’entenga alguna; i
que conste en l’acta! I això tot i que ja ho he intentat per tots els mitjans
possibles: des del cinema infantil fins a les dures sessions de cineclub que, a
més duen associades les posteriors reflexions i tertúlies ―que açò sí que és
vertaderament insuportable.
Cap al final de
la dècada dels 60, i a l’inici de la posterior, si no recorde malament, hi van
haver moltes indagacions i estudis vinculats al funcionament de la ment humana,
i sobre la percepció a partir de la informació adquirida mitjançant la lectura.
També s’esbrinava l’expressió personal, bé escrita, bé narrada, i les relacions
causa-efecte dels relats que es van sobreposar, a poc a poc, als mites i les
llegendes orals. En tots els estudis hi ha hagut el lligam entre l’estructura
mental i la manera en què rebem la informació perquè una modifica l’altra.
Recorde un d’eixos
estudis, La galàxia Gutenberg, on hi
havia la descripció d’un fet antropològic interessant. En un poblat amb
problemes de malària, es va intentar ensenyar els habitants amb unes pautes de
comportament molt simples que previngueren la presència dels mosquits
transmissors, com era evitar abocar aigua prop dels habitatges i deixar el fem
a una distancia prudent, i tot junt. Per aconseguir-ho, els investigadors van
projectar un documental on es veia les persones del poble seguint estes noves
directrius, amb la càmera fixa i molt poquets actors.
En un moment
determinat, quan es projectava la pel·lícula a la plaça del poble, tota la gent
es va arrancar a riure durant uns segons. Els investigadors no hi van vore res
que poguera provocar el riure, ni observant l’escena, cronòmetre en mà,
repetides voltes. Al final, i ja derrotats, van preguntar a la gent del poblat
i tots els entrevistats van dir la mateixa cosa: en un tercer o quart plànol,
va creuar, per un moment, una gallina! Van trobar que es tractava d’una anècdota
molt graciosa i, mentre, els investigadors no s’hi van ni adonar perquè, per
detectar la gallina, s’havia de tindre un ull ben entrenat en la caça.
Respecte al
missatge que es desitjava transmetre, va ser un fracàs; ningú el va percebre.
Eixes persones estaven ensinistrades per a altres activitats que no per
romandre asseguts mirant una pantalla on hi havia imatges en moviment. I ara ho
recorde perquè, en el fons, eixe podria ser el meu problema amb el cinema... El
teatre, encara l’entenc, i millor encara si es tracta d’un monòleg; la música,
m’agrada escoltar-la en directe, per no perdre’m; la pintura i la escultura,
mentre siguen immòbils... Ara bé, el cinema, de cap de les maneres! I això que
ahir ho vaig tornar a intentar i em vaig gitar sense haver entès cap dels dos
finals de la pel·lícula: estic realment afectat perquè em considere un inadaptat.
Ara, només em cal esperar que avancen les tecnologies i apareguen noves formes de
transmissió cultural per vore si hi encaixe.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada