Deu anys, quinze, vint, vint-i-cinc: per fi! I com
passa el temps... Les bodes de plata amb el club de la seua vida, que n’haurien
de ser trenta si es comptaren els que s’han d’esperar per entrar en tan
il·lustre institució. Però tot no és tan bonic com sembla i, amb el temps,
arriben les decepcions. La primera, però, és el mateix president, tot i que
només siga per la seua mediocritat.
La festa, per a qualsevol soci del Barça, és la
victòria de l’equip. La funció del club és agradar i afavorir els socis, que
són el seu fonament i la seua raó d’existir. El Barça no ho fa bé i no agrada a
causa de la mediocritat del president Bartomeu. Laporta era el preferit de
quasi tots i Bartomeu, el d’uns pocs de l’àrea metropolitana, i diuen les males
llengües que esta és la raó de la data de les darreres eleccions... Ara bé, una
volta escollit el president, la funció hauria de ser la mateixa: agradar els
socis.
Els vint-i-cinc anys de pertànyer al Barça són
importants i així ho hauria de saber el club. A l’hora d’atorgar els
distintius, no estaria millor fer-ho un dia de partit, amb grups reduïts, i
premiar-los amb algun detall? Els socis del Barça, senyor Bartomeu, no són
només els de la seua àrea d’influència! Que jo sàpiga, n’hi ha per tot arreu, i
treballen i tenen família, i van als partits quan poden, o així intenten
organitzar el seu temps, a principi de cada temporada. Atorgar les
condecoracions un bon divendres a migdia, sense més, a una gent que arriba a
Barcelona des de qualsevol indret del món, és simplement un insult a la
intel·ligència i a la educació.
En el cas d’organitzar un esdeveniment com el
present, un dia de partit, al Camp Nou, cada quinzena, el premi seria triple:
el partit, l’emblema i la possibilitat d’anar-hi. La gent treballa, i viu on
menja i dorm, i no precisament a Barcelona perquè, si no recorde malament, el
Barça recerca(va) la diversitat i la internacionalitat. El cap de setmana és
quan es disposa d’eixe temps per a l’oci futbolístic, i ja es compta amb el
temps des de principi de temporada. La resta, depén del joc, del rival i de la
sort però, la lliga, l’organitza el calendari.
El soci de lluny no és important per al president
Bartomeu per dos raons: la primera, perquè no l’ha votat i, la segona, perquè
és el gran castigat. L’home gran, el líder, sap guanyar i governar. El club creix
quan es preocupa més per les persones que no pels números. La mediocritat és
tot el contrari: complexos i rancor. Si Bartomeu fóra un president com cal,
sabria agradar a qui fa vint-i-cinc anys que paga, riu i sofrix, a qui viu lluny
i a qui viu prop, a qui l’ha votat i a qui no. Però, un detall cada dos dècades
i mitja que no vaja més enllà del bon gust, de l’educació i d’una mínima dosi
de classe, tampoc és massa demanar.
Finalment, només queda per recordar que en este
quart de segle n’han passat molts, de presidents, i de tota mena, mentre els
socis han seguit en el seu lloc i en la seua tasca, i que en els vint-i-cinc
anys que queden per tornar a recollir la següent insígnia, en passaran altres
tants, i l’actual ja no hi estarà. Quan tornen a citar-me al Camp, per a la
següent festa, al 2041, me’n recordaré de Bartomeu com a allò que no haguera
hagut de ser mai, per mediocre i per acomplexat. Eixe dia hi haurà partit i tindrem
una entrada com ens mereixem; eixe dia hi haurà el detall i el sentiment que
ens deuen a qui, a les bones i a les no tan bones, fem el club que hui es
governa a disgust de la majoria forana, perquè som el Barça!
Escrit de Salvador Sendra a petició d’un soci del
Barça
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada