Hi ha hagut una notícia, a la
premsa, que m'ha reconfortat i, a l'hora, m'ha reconciliat amb el ser humà i
amb la seua existència. Sembla que, a les costes de Filipines ─no tan a la costa, ja que hi ha una distància de 65 milles─ uns pescadors han trobat un vaixell a la deriva; un veler, per a ser més
exactes. Les veles de la nau estaven esgarrades i el casc semblava una mica
deteriorat, com s'aprecia a la foto que acompanya la notícia. Possiblement,
estes peculiaritats van fer que els pescadors s'aproximaren al vaixell i que hi
entraren per saber-ne més.
La foto del seu interior era
d'allò més curiosa, ja que hi havia una persona asseguda a taula amb una
espècie de ràdio al costat, però eixa persona estava morta; momificada! El vent
de la mar i els anys van transformar el cadàver en una mómia, cosa que encara
fa més interessant la troballa. Viatjava sol, creuen advertir els
investigadors, i era alemany. Un alemany als mars del Sud, o als oceans... Un
vaixell amb les veles trencades i una mómia al seu interior, navegant sense
rumb, a la deriva, durant anys i anys.
L'última connexió que es
recorda, d'este home, és de 2009. Des d'aleshores, no se'n sap res fins a la
troballa dels pescadors. A la meua ment, de sobte, apareix L'holandés errant,
de Wagner, que navegava sense rumb pels oceans fins que, cada set anys, si no
recorde malament, tornava a terra per embarcar-se de nou poc després, i així
successivament. L'amor era l'única cosa que podia detindre la deriva del
mariner i tornar-lo humà; però un amor vertader i fidel. Amb cada fracàs,
l'holandés salpava, de nou, cap a la deriva eterna.
Però el cas present és el d'un
alemany que desapareix set anys fins que se'l troben momificat, a l'oceà
Pacífic. I les mómies són la clara representació d'aquell que vol detindre el
temps per romandre sempre present. L'amor, però, en este cas sembla que ha
estat situat en el lloc contrari perquè, si fem valer l'exemple de l'Edat
Mitjana, era en els boscos i els indrets més feréstecs on es trobaven aquells
que havien estat tocats per la sageta de Cupido en un lloc i una època on no hi
havia cabuda per als sentiments.
A l'alemany, segurament li
faran una autòpsia on s'esbrinarà què és allò que li provocà la mort. Com en la
resta de casos, les causes seran físiques; ja sabeu: el cor, algun verí, un
accident... Nosaltres, però, que som persones il·lustrades i amants de Wagner,
sabem ja el motiu, sense haver d'esperar cap resultat ni cap analítica perquè,
les sagetes de Cupido, és ben sabut que no deixen cap empremta.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada