Llegint, llegint
et pots trobar de tot, quan es tracta d’esbrinar els fonaments de les religions
monoteistes, com per exemple, el cristianisme. La seua base hebrea, jueva, és
una de les raons de la negació de la vida mundana per la promesa d’una altra,
més enllà i millor, i Freud ho explica a la perfecció en les seues obres i la
seua existència. Però, si eixa vida millor també es troba vinculada a la
negació, quin avantatge hi ha de viure tota l’eternitat amb un constant fre de
mà activat?
L’aplicació més
directa es pot donar hui dia en una societat que recerca el resultat més ràpid
per a un esforç mínim. A mi, personalment, em fa enveja el plantejament de
traure el màxim partit a una aportació lleu o, si és el cas, gairebé
inexistent. El termini que separa el moment present del d’aconseguir el
benefici s’acurta, el rendiment se sol·licita ràpid i l’esforç minva, si més
no, en la durada. El cel es busca en cada pas, s’esgota, es rebutja i es torna
a buscar en el següent moviment. Eixe paradís passa a poder-se tocar, comprar,
vore, esnifar i, alhora, es transforma en un seguit de capes celestials
diverses que hom va travessant.
L’efecte de la
postmodernitat està present en la fragmentació del discurs i en l’adquisició dels
guanys, però també en la gestió del temps... I tot perquè ja no es desitja una
vida més enllà; amb esta en tenim suficient, i ens en sobra, si la gestionem
tan malament com sabem i, a més, n’abusem. Potser se li ha perdut el respecte,
o se n’ha guanyat envers hom mateix: qui sap? Però la cosa esdevé interessant
quan la finalitat de viure és, en gran mesura, consumir: guanyar el màxim,
aportar el mínim i consumir tant com es puga. En realitat, la batalla contra la
religió de la negació, la que enfronta el bé i el mal i la que pregona la por,
està ja guanyada, com sembla ser.
Tecnologia,
espai, amor, menjar, temps... L’obsolescència es troba, també, en cada un de
nosaltres, i no només en els objectes de consum. La vida és breu i s’ha de
viure, i més ara que s’esgota la classe mitjana i la separació entre les dues
restants es fa pràcticament insuperable. El burgés de pro, aquell que compta i
recompta, treballa i estalvia, invertix i es desviu per posseir, es troba a
l’ocàs, i el món que coneixem s’ompli de consumidors descarats que, sense res
més a fer, intenten traure el màxim partit a l’existència, sense més, i amb el
desencís que comporta als que encara creuen amb les herències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada