Ja tornant de viatge, a l’estiu, i com sol ser costum quan es va amb cotxe
cap a Europa, em vaig aturar a Pirineus per pujar alguna muntanya. Estant pels
pobles que envolten el Vignemale —ara no recorde en quin de tots— vaig estar
mirant de comprar-me unes espardenyes noves. Les que tinc estan massa velles i
sempre em costa dur pegament ràpid per arreglar-les. Després de mirar per
algunes tendes, buscant eixes sabates que necessitava, en vaig trobar unes
d’adequades.
En entrar a la botiga em vaig adonar que hi havia material tècnic
interessant, lleuger i especialitzat; cosa estranya en els comerços de material
de muntanya que, en un 89%, es dediquen a enganyar uns clients que s’ho deixen
fer creient que ho escalaran tot perquè duen una determinada marca. Però, allò
que més en va sorprendre és que qui em va atendre parlava el mateix idioma que
jo.
Li vaig preguntar algunes cosetes i vaig fer unes consideracions. L’home em
va respondre de manera clara: s’intuïa que sabia de què parlava. Tenia trets
orientals. Em va preguntar directament si havia estat a Himàlaia i li vaig
enumerar les voltes en què hi vaig anar i les expedicions que hi vaig
realitzar. Vam entrar una conversa amb tota mena de detalls sobre els camps,
les ascensions, les tècniques emprades, etc., en una xarrada molt agradable i
on es percebia una forta afinitat. Es
notava que eixa persona coneixia el terreny millor que jo. Era un sherpa de
Manang!
El xic em va dir que enguany tornava, abans que començarà l’hivern, per
visitar el seu poble i per fer alguna ascensió de la zona, que encara no tenia
decidida. Parlava francés correctament. Però, quan em va contar els canvis que
havia patit la seua regió i la manera en què es podia visitar, em vaig quedar
glaçat. En el seu rostre s’endevinava malenconia i tristesa; en el meu, sembla
que també.
No vos podeu ni imaginar el goig que em fa eixa simple possibilitat de
poder recordar el Nepal de fa dos dècades, però tampoc vos podríeu creure la
felicitat que m’aporta el simple fet d’haver pogut escalar i passejar per eixos
indrets quan encara no s’havia generalitzat Internet, ni hi havia telèfons
mòbils, ni accessos rodats, ni guiris fent
turisme. Perquè, si els humans ens nodrim d’experiències, cal dir que no totes
alimenten en la mateixa mesura.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada