L’Índia és dura i encisadora, i encara ho era més en el temps de Teresa, la
de Calcuta. De fet, la major bomba demogràfica s’hi troba a l’Àsia, i no només
a Xina; sincerament, pense que l’Índia és molt més complexa i difícil de
controlar: ètnies, religions, classes socials, conflictes territorials,
superpoblació (fins i tot en els deserts), etc. Calcuta, que jo recorde, atesa
la densitat de població i la desmesura social, era una autèntica catàstrofe, en
gran part del seu perímetre.
L’hinduisme fa una clara diferenciació entre classes a causa del naixement
de cada persona. No hi ha solució als problemes —o les virtuts— heretats, ja
que només s’arreglen amb altre naixement que permeta l’ascens de l’ànima
mitjançant la reencarnació. El cristianisme i l’islam estan exempts de
qualsevol lligam per naixement i permeten l’alliberament de l’individu d’eixa
feixuga càrrega. A Nepal, recorde que, a la dècada dels noranta, estava
creixent el nombre de musulmans pel motiu que acabe d’assenyalar, ja que
l’islam no fa distinció entre les persones, a
priori. El budisme és una autèntica tirania i l’hinduisme ja l’he tractat
però, ambdós, per la seua passivitat, són el fonament d’una societat
vertaderament domesticada; Gandhi ho va entendre a la perfecció quan va aplicar
un mètode de protesta tan passiu com la societat mateix a què s’adreçava.
L’Índia, però, té encara obert el conflicte derivat de la partició
religiosa de la colònia i, per tant, ser musulmà no sembla una bona solució al
tema de la casta; millor ser cristià, com els colons, que et permet ser lliure
—d’esperit, supose— i, alhora, t’evita problemes majors. I Teresa de Calcuta va
exercir el seu cristianisme albanés en un indret on estava tot per fer i totes
les ànimes per batejar. A banda de la seua tasca com a missionera, segurament ho
va fer molt bé com a recaptadora d’ànimes i, per esta raó, el papa Francisco la
beatifica ara. Jo ho haguera fet ja fa anys perquè pense que ho mereix, com
també ho mereixia l’altre papa, Juan Pablo II per la seua contribució al
liberalisme i per la ferotge oposició que va fer al comunisme. En el cas de
Teresa, s’han mantingut els temps i les formes.
No entenc les crítiques dels ateus que he llegit en alguns diaris... Si
eres ateu, o si així et sents, haurien d’importar-te ben poc estes
beatificacions, entre altres coses perquè no te les creus. A més, dubte molt
que els no-creients disposen de la facultat per poder avaluar un miracle —conditio sine qua non per a accedir a la
beatificació— i, per això, segurament encara hi ha qui qüestiona la capacitat
miraculosa d’Escrivá de Balaguer, per exemple. Doncs, això: si és una cosa
aliena a les teues creences, no t’hi fiques! La meua opinió, per exemple,
respecte a Teresa no canviarà per molt que s’intente embrutar la seua vida i el
seu opus. A més: qui està lliure de
culpa si jo m'excloc?
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada