Guerra humana i humanitària.

Alepo està a punt de caure. Mentre l'exèrcit de Síria, amb l'ajut de Putin, està a punt d'entrar a Alepo, els mitjans d'informació, objectius com són ells, ens parlen de la crueltat, de les calamitats als hospitals, de les històries cruels de les tropes d'Assad o dels bombardejos indiscriminats de Putin. Que dolents són els dolents! Per una altra banda, l'altre dia feien una pel·lícula a la TV, pense que era la 2, titulada Nuremberg, no cal que diga que va, amb l'Alec Baldwin fent de fiscal al judici... No vaig veure ni dos minuts. Que bons són els bons!

El Dret Humanitari és una de les coses més falses, a la vegada que un dels intents més lloables, desenvolupades per la imaginació de l'Ésser humà. És un intent de posar límits a una de les coses que no en té, la crueltat humana. Sí, no només l'estupidesa, com deia Einstein, és infinita. La crueltat també ho és. Reconéixer això, no suposa reconéixer que "l'Home és un animal dolent per naturalesa", o que "l'Home és el llop per a l'Home" (em permet usar Home com Ésser Humà perquè segur que les feministes estan d'acord, que dins de l'espècie humana, els cruels som els hòmens). No necessàriament és cruel, però la crueltat és infinita, i qui no estiga d'acord, com diria Spengler: Mireu al vostre voltant. Què és el que veieu? Ni els "flowerpowers" poden ser tan cecs, encara que posen tota la voluntat en mirar les floretes i els arcs de Santmartí.

No diré que no siga un intent remarcable el fet d'intentar posar límits a una cosa que no en té. Un intent utòpic, però. Tota persona benpensant –progre o catòlica, socialista o liberal, nacionalista o universalista, etc.- està d'acord en el fet que a la guerra ha d'haver-hi un nivell d'humanitarisme. Cert que això ho pensen tots en temps de pau, perquè en temps de guerra ningú s'ho planteja. Només quan acaba la guerra la venjança, tal vegada i depenent a qui, s'estableix per mitjans humanitaris amb els perdedors. Però la guerra mai ha estat humanitària, ni tan sols per banda dels bons: dels defensors de les llibertats, la democràcia, i demés mandangues d'eixes.

A l'antiguitat no hi havia dubte: matar, violar, saquejar i fer esclaus. Sense disfresses. Sense autoenganys. Sense mandangues justificatives. Troia fou destruïda, les dones violades i assassinades, vells, xiquets i hòmens tots passats a ganivet. Sense pietat. Sense remordiments. Gneu Pompeu Estrabò després de la Batalla d'Asculum va matar a tots els picentins , sense suar, sense posar massa mala llet. Els grecs a Troia no van voler tallar els subministres d'aigua i bloquejar la ciutat completament, com proposava Ulisses, així els va anar, 10 anys per conquerir la ciutat; Cèsar no va cometre eixe pecat a Alèsia, el setge va ser total; Vercigentòrix va expulsar de la ciutat a tots els que no foren guerrers (dones, xiquets i vells) per veure si els romans s'apidaven i els feien esclaus, moriren de fam. Sense patir. Sense penediment. Més sobre la crueltat humana a la guerra trobareu a la Bíblia, especialment al Deuteronomi i a Josué quan els israelites tornen a Canaan on trobareu passatges autènticament sàdics. Sense complexos. Sense remordiments. I per la gràcia de Jahvé.

No hi ha humanitat a cap guerra des d'aquells antics temps. Les tàctiques humanitàries, que n'hi ha hagut des de l'antiguitat també, des de Cir el Gran passant per Genguis Khan, no són més que això, tàctiques, al servei de l'objectiu, guanyar guerres amb les mínimes baixes. No van ser humanitaris els mongols, ni els turcs, ni els croats que prengueren Jerusalem i feren una de les matances més brutals enregistrades per la història en nom del Jesucrist de l'amor a l'altre. Cap guerra, ja fóra civil o entre estats, s'ha produït sense que hi haguera actes cruels, barbaritats, violacions, ni sense tot allò que anomenen hui en dia genocidis, crims de lesa humanitat, etc. Sempre hem sigut molt humans.

Vist el caire que anaven prenent les guerres, bàsicament pel desenvolupament de les armes, i vist el fruit de la Il·lustració, que pariria els Drets Humans, es va inventar el Dret Humanitari. Sense dubte, portats per la creença en el mite de "el bon salvatge", que de bo no tenia tant com es pensaven, van intentar posar límits a la crueltat. Un invent del s. XIX que tractaren de regular mitjançant els Convenis de Ginebra, que mai ningú se'ls va creure ni menys respectar. 

Turquia va massacrar els armenis, més d'un milió de morts, sense espantar-se i tots mirant cap a una altra banda. Després arribaria la I Guerra Mundial, amb tota classe d'armes químiques, matances de civils per milions, sense sufocar-se. En acabar la guerra comencen a pensar a castigar als perdedors (alemanys) per crims de guerra, però s'acontenten a fer sodomitzar (econòmicament parlant) al poble alemany, fins que Hitler va dir prou. L'assaig de la II Guerra Mundial que va ser la Guerra Civil Espanyola també va ser ignorada pel que va a les matances sistemàtiques comeses, amb perdó als guanyadors criminals amb el context de la Guerra Freda. La Segona Guerra Mundial va ser una massacre, amb crims per totes bandes, però ara bé, els benpensants van pensar castigar només els perdedors, que van ser jutjats a les farses de Nuremberg i Tòquio. Perquè els morts civils alemanys a bombardejos com el de Dresden o els japonesos morts per les bombes atòmiques, sí que són "detalls de la història de la II Guerra Mundial", per tant no calia castigar als responsables dels dits bombardejos.

Després de la II Guerra Mundial, el llistat de guerres amb massacres és extens. De cap em venen: les diverses guerres d'Israel contra els seus veïns Corea, Guerra Independència d'Alger, Vietnam, Afganistan contra els soviètics i la guerra després dels soviètics amb els taliban contra tots, Nicaragua, El Salvador, Iran-Iraq, la Guerra dels Balcans, Txetxènia, matances entre els hutus i tutsis a Ruanda, les guerres a El Congo, Afganistan de nou amb EUA contra els talibans, Guerra d'Iraq... Entre tantes, i tantes, i tantes altres.

Només un pocs, perdedors i demonitzats, han sigut condemnats per crims contra la Humanitat. La Cort Penal Internacional s'ha quedat en un acudit de mal gust. Cap dirigent de cap potència seurà a cap banqueta. Mentrestant, els dirigents de les potències, a la vegada que cometien, comente i cometran crims, s'omplin la boca amb que l'enemic és un criminal. Tot plegat una farsa sense gens de gràcia. El paper mullat del Dret Humanitari en els millors dels casos és un intent de bona voluntat, en el pitjor dels casos una falsedat, la majoria de les vegades que s'ha aplicat ha estat una venjança freda amb aparença de judici just.

La guerra és molt humana, humanament humana, molt cruel, cruelment humana, i poc humanitària, inhumanitàriament humana. No hi ha crims de guerra, només hi ha morts que la Història oblida ràpidament. Detalls de la Història.

Òskar “Rabosa”.