L'argila és un material mal·leable. La humanitat l'ha fet servir des de la
prehistòria per fabricar tota mena de receptacles, gots, olles, càntirs,
gerres, perols, cassoles, tests, etc. A més permet la decoració i l'esmalt, per
tant, molts d'aquests receptacles eren adornats fins i tot alguns són
autèntiques obres d'art. Doncs, bé hi ha molts que pensen que l'Ésser humà té
una ànima d'argila. Què és, amb una educació adequada, una ànima mal·leable (o
si no voleu dir ànima, digueu-li cervell) i assumirà la forma que es desitja, així
naixerà un ésser humà nou, pur i bo.
Aquesta teoria no és nova. Naix del concepte de "tabula rasa",
terme, que des de Locke, es refereix a què la ment seria com una fulla un blanc
on es pot escriure qualsevol cosa. En un assaig interessant, encara que en
certa manera esperava alguna cosa més, Steven Pinker desmunta el mite de la
"tabula rasa", juntament amb el del "bon salvatge" i el
"dogma del fantasma a la màquina". Això no obstant, entre els
corrents de l'esquerra encara predomina aquest mite.
No han sigut sinó "els països socialistes" qui més èmfasi han
posat a tractar de canviar l'ànima humana per crear el nou ésser humà. El
marxisme-leninisme anava a crear el "nou home soviètic" i també
"la nova dona soviètica", només pel fet de viure a un meravellós
Estat socialista soviètic. El resultat va ser, com no venia el "nou home
soviètic", que es van haver de crear GULAGS per separar de la societat els hòmens que no assumien "les bondats" del socialisme soviètic. A
la llarga va aparéixer el "Homo sovieticus", tot el contrari del
"nou home soviètic". A la Xina també volien un home xinés nou, i
aquells que no s'ajustaven al perfil, acabaven als Laogai, camps de reeducació
mitjançant el treball. El model dels Lagogai s'estendria pels països comunistes
asiàtics, a Corea del Nord i Vietnam. Per tots aquests llocs s'estendrien els
"enginyers de l'ànima humana", escriptors i artistes que haurien de
dissenyar l'ànima de l'ésser humà.
A Occident també ha haguts terrissers de l'ànima humana. Un exemple són els
conductistes, els enginyers del comportament. Els seus resultats han estat en
nombrosos casos desastrosos. A més a més, no són pocs els que com els ideòlegs
del "nou home soviètic" a Occident propugnen el modelatge de l'ànima
mitjançant l'educació, i mitjançant ella la creació d'un nou home nou, amb
característiques diferents segons l'opció ideològica que es prenga. Els més
notoris hui en dia són els/les ideòlegs/ues de gènere, malgrat l'evidència del
cas de David Reimer, supervisat pel psicòleg John Money, que va ser un rotund
fracàs i David Reimer va acabar suïcidant-se, gràcies a la reassignació de sexe
per considerar que els humans no tenim sexe sinó gènere.
Hom pot contra argumentar que la propaganda seria un cas de modelatge del
comportament. Però la propaganda, des d'Eward Bernays, no es centra amb tractar
de modelar l'ànima com si fóra un muntó d'argila del que pots treure la forma
desitjada. Ans al contrari, tracta de controlar la informació que els subjectes
reben, de controlar la percepció de la realitat per excitar el subconscient i
les parts més primàries del cervell humà, per tal de crear un estat d'ànim a
favor de determinades causes, productes, ideologies, etc. No tracta de donar
forma, sinó de traure la forma subjacent i posar-la al servei d'uns objectius.
Sent tot el que he exposat evident i, per tant, que l'ànima humana no es
pot modelar a gust del terrisser de torn, cada vegada es sent més allò de
l'educació, educació i educació, perquè els xiquets del futur siguen tots clons
i amb el comportament desitjat pels terrissers. Uns volen que l'educació
servisca per a crear emprenedors. D'altres, especialment, cada cop que hi ha
una dona assassinada per la seua parella o ixen estadístiques o enquestes de
comportaments masclistes, s'insisteix en l'educació, la necessitat de canviar
els comportaments, etc., perquè cap dona siga assassina i s'acabe amb els
comportaments masclistes. I tinc males notícies per a tots ells: l'educació, el control del comportament, la enginyeria de l'ànima i/o social, etc., no
ho pot tot.
P. S.: Deixe de banda, el tema de la construcció de la realitat social, que ja tractaré, en un futur pròxim o llunyà, en un altre post.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada