INDEPENDÈNCIA I PENSIONS

Dir que una persona confia en ella mateix no és qualsevol cosa. Tot i això, hi ha elements aliens que influïxen, i alhora excedixen, en l’àmbit individual i que han de ser tinguts en consideració perquè, al llarg de la vida, ens veiem abocats a participar de la societat en la mesura que, amb l’edat, ens hi trobarem més lligats a la resta de la gent. Quan s’és jove es tenen moltes més possibilitats per escollir que quan s’és major; i em referisc a les pensions.

Tota la vida laboral hem estat pagant per poder accedir a una pensió digna quan ja no puguem treballar, però, realment l’arribarem a cobrar? Fa un temps vaig escriure allò que pensava en un article titulat “El final de les pensions”, on analitzava el perquè de la fallida del sistema, que no era altre que la incapacitat dels gobernantes. Hui, i a causa dels darrers moviments de la borsa que conté els diners de la jubilació, no puc fer més que refermar-m’hi.

Per poder pagar l’extra de l’estiu als jubilats, el Gobierno ha eixugat el poc capital que encara hi havia al fons. Sembla ser que l’única opció que hi ha hagut fins ara per incomplir mínimament les directrius de dèficit de la UE ha estat arrossegar els diners de la Seguridad Social cap a la finestreta dels pagaments però, i quan ja no quede ni un euro, què? L’incompliment és ben clar però, per evitar la realitat, què millor que buscar un factor extern? La millora econòmica general a què s’encomanava el Gobierno no arriba a l’hora de compensar el flux, si és que algun dia arriba...

La crisi amb Catalunya val per a moltes coses, com per exemple, per tapar la corrupció del cas Gürtel, per provocar una crisi que entretinga Europa i així desviar la vertadera causa de la fallida econòmica o per unir els españoles/catalans i aixoplugar-los sota la bandera pàtria. Jo, vertaderament, pense que l’actual crisi territorial ha estat l’única causa possible –per la dimensió que ha adquirit— que pot utilitzar-se per tapar la pitjor gestió econòmica de la història recent.

Si es millora el finançament perifèric, el desastre s’incrementa; si hi ha un trencament territorial, també; però, si no passa res d’açò, pitjor encara! L’economia estatal necessita d’un enemic per carregar-li la culpa de la desfeta i eixe títol, per descart, l’ha adquirit Catalunya. Per dir-ho d’una manera més clara, pense que si hi ha independència, a la resta del territori no hi haurà pensions dignes però, si no n’hi ha, tampoc. Crec, honestament, que als ciutadans que hem pagat molt i que pensem seguir-ho fent –entre altres coses perquè no tenim cap alternativa—, ens convé una independència catalana i anar-nos-en cap allà per acabar de cotitzar i, així, potser puguem cobrar una miqueta en el futur, mentre que els plans de pensions els podem deixar en els bancs europeus, molt més protegits.

Salvador Sendra                                 

Per collons!

Sovintegen els articles i escrits que parlen sobre l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola. Alguns són molt legalistes, interpreten el que diu dit article, com s'ha de desenvolupar, si té límits, quins són eixos límits, etc. Ja també qui fa un repàs de tots els articles que els partits "constitucionalistes" s´han passat pel "forro...". Altres, més simples, més demagògics si els vol, demanen que s'apliquen altres articles de la Constitució, que si el dret a vaga, el del treball, el d'habitatge..., etc.

En realitat, tot açò no és més que un joc floral, una manera de passar el temps, de fer-se, fins i tot, palles mentals. No seré jo qui critique les palles mentals, sempre que almenys qui se les faça sàpiga on vol arribar amb les seues palles mentals. Però, entrar en aquest tema amb qüestions legals jo, personalment, no li veig cap trellat. Entre altres coses perquè la Llei a l'Estat espanyol està més violada que la Justícia a la qual canten els Metallica.

La qüestió, si es vol veure amb un poc de claror el tema català, no està en la Llei, que és la tinta de calamar per opacar la realitat. L'eix central està en el Poder. El Poder que té la força, la coerció, el poder del qui exerceix la sobirania. Reprenent el concepte de sobirania més clàssic, aquell que diu que sobirà és qui pot es fa obeir sense haver d'obeir a ningú. Eixe poder que jau a l'Estat, Estat què és el Leviatan de Hobbes.

Eixa sobirania que diuen que resideix al poble, però que ja sabem, perquè ja ho he vomitat, que és un mite, un dogma de fe més fals que el naixement de Jesucrist d'una verge, no apareix enlloc, en canvi torna amb esplendor la sobirania clàssica, i fins tot, la de Carl Schmitt, la que diu que sobirà és aquell que pot declarar l'Estat d'Excepció. Sí, clar, la literatura "científica" de la democràcia liberal ens diu que ho fa el poble mitjançant els seus representats... Però cal que tornem a això? Qui no tinga clar, no ho tindrà clar mai.

El que estem veient, és el poder de l'Estat, de les elits de la II Restauració Borbònica, exercint el Poder, cruament i netament, contra Catalunya. Eixe era el missatge del Rei quan va comparéixer i va dir tot allò de: què dolents sou els dolents, jo tinc el Poder i s'endureu hòsties fins que em canse. Perquè aquell missatge deia exactament això, molt ben farcit de paraules com democràcia, constitució, etc.

El règim de la II Restauració Borbònica, té el Poder, un poder absolut, com el tenia l'Ancien Régim abans de la Revolució Francesa, abans que s'intentara portar a la divisió de poders de Montesquieu a les constitucions liberals. L'entramat de la Constitución Española que permet que els partits polítics, partits polítics al servei de les elits econòmic-financeres, ostenten tots els poders. La divisió de poders és l'altra mentida que elevada a article de fe, dona aparença de credibilitat democràtica. En realitat aquest miratge té el mateix efecte que la resurrecció de Jesucrist al cristianisme, dóna una esperança als súbdits perquè assumisquen sense protestar la seua sodomització.

El Leviatan, o l'Estat o el Poder Absolut, aplica el 155 quan i com li dóna gana, botant-se la Llei, reinterpretant-la, pintant-la, pixant-se o cagant-se en ella. No importa. I ho fa també amb els altres articles de la Constitució, i diu qui està dins i qui està fora de la Llei, segons el seu capritx. Actua arbitràriament, sense cap criteri que el de mantenir i imposar la seua voluntat, el seu poder. I ho fa perquè pot i perquè vol. Simplement perquè el sobirà no té a ningú per dalt d'ell, per això és el sobirà.

El 2010 va ser declarat un estat d'alarma per acabar amb la vaga de controladors. Una campanya ben orquestrada va portar al fet que foren vists com a criminals privilegiats, i això va permetre declarar per primera vegada des de '78 l'estat d'alarma. Primer assaig. Ara activen el 155, també per primera vegada. Segon assaig. Vindran més assajos. Més primeres vegades.

Debatem sobre la Llei, però la Llei ja està violada, la Llei no conta. A la Llei l'han parida per ser violada pel sobirà, pel Leviatan. I ja sabem qui no és el sobirà... veritat?

Òskar "Rabosa"

UNA TEORIA PENDULAR

Veritat és que la ciència és la cosa més simple que existix sobre la terra. El seu mateix nom és un objecte preuat que a les universitats s’entossudixen a adquirir per fer-lo valer com a model. Fa unes quantes centenes, la banalitat científica estava més que admesa front a la totalitat de la saviesa perquè, si tractem els estudis superiors mateix, estos acabaven amb la teologia com a zenit de l’aprenentatge. La ciència, deia un estimat professor, és tan simple com ajuntar i separar cosetes.

La mediocritat humana, però, i mancada la possibilitat de crear arguments com els de l’Enèida, on els inicis mítics estaven més que assimilats sense haver d’entrar en els detalls sobre qui eren els etruscos, ni d’on venien, ha de tirar mà de les fórmules legals i de les causes econòmiques per intentar evitar qualsevol desballestament, en este cas territorial, o per intentar preveure un futur que, en gran mesura, ens capfica en la més inesperada aleatorietat –supose que un científic ho descriuria com una mutació. La part encoratjadora i, per tant, postcientífica, es trobaria en la recerca de les previsions futures.

Quan el projecte és il·lusionant, encoratjador o positiu, no calen més demostracions perquè hi haja partidaris i perquè la gent s’hi involucre. D’altra banda, quan es tracta d’una activitat decadent, és normal que no s’hi vullga adherir gaire gent. I per demostrar açò, no hi ha res més fàcil que la simple teoria pendular. La tendència la marca el pèndul per la seua posició: quan està en el seu punt més alt, la tendència és clarament a baixar mentre que, quan la seua posició és la baixa, esta tendència és a pujar. Les coses unides tendixen a separar-se i les separades, a unir-se. Una persona casada és normal que se separe, o que canvie de religió per tornar-se a casar –si és home—, mentre que una separada, o divorciada, pot seguir sola o ajuntar-se, de nou: és tot molt fàcil i senzill!

Quant a España, i atenent la deriva dels darrers segles, la tendència és ben clara; la mateixa que afecta Anglaterra, França, Itàlia, etc. Les poques colònies que encara conformen el seu territori ja no tenen massa a fer al si de la mare pàtria i és normal que intenten caminar soles. La tendència és clara i, més que aturar-la amb lleis, guerres o propaganda, pense que s’haurien de centrar a fer un projecte modern que resultara atractiu per a cada individu i que anara més enllà d’una simple frontera. Penseu que Anglaterra va perdre fins i tot Hong Kong, que ara és part de Xina, i que els estats més potents del món, econòmicament parlant, són realment minúsculs.

Salvador Sendra

TRAPERO ÉS EL NOU HEROI TRÀGIC

Em podeu creure o no però, darrerament, estic molt desconnectat de la informació, si entenem esta paraula com a sinònima de premsa, tant oral, com visual, com escrita. Pot ser que siga esta la raó de les errades que duga el present escrit, però m’heu de comprendre: el ritme de les notícies és del tot impossible de seguir per a una persona com jo que necessita de temps per a la reflexió i l’anàlisi.

No obstant això, sé que al dirigent dels Mossos d’Esquadra l’estan investigant per si ha comés algun delicte. Eixa irregularitat, pel que puc observar, estaria vinculada a la seua actuació en unes manifestacions ciutadanes, en primer lloc, i a la inacció dels seus subordinats durant la jornada de l’1-O. I, pel que puc endevinar, la situació que s’analitza és la de la seua ubicació: si se situa al costat  de les persones que, d’una o altra manera, es van manifestar o si se situa amb l’Estat i la Llei que ha d’acatar com a servidor públic, per dir-ho d’alguna forma.

Sembla que Trapero va actuar de manera intel·ligent per evitar un conflicte entre la població i les autoritats, ja que , d’haver-ho fet com se li demanava per part de l’Estat, difícilment la part de Catalunya que es va manifestar haguera respectat cap símbol d’ordre públic, i ara sí que respecten els Mossos. La resta de la població té la Guardia Civil i la Policia Nacional, si no vol saber res de l’autonòmica ni da la local. La cobertura social de l’autoritat, per tant, continua garantida en tots els àmbits i les forces de l’ordre no són totes enemigues.

Però diuen que el major va desobeir la Llei. Pense que, si ho va fer, va ser per una causa molt més justa i del tot justificada, com és la de garantir l’empara de la totalitat de la població. D’altra banda, si la seua finalitat última és la de protegir la ciutadania, és una cosa, però, si és la de protegir l’Estat, n’és una altra. L’heroi, com no pot ser de cap altra manera, ha d’escollir la primera, tot i que haja de desobeir la segona. Si no és així, ja no és heroi: se’l pot anomenar treballador, mercenari, lleial a l’ordre, o com vulgueu dir-li.

En un cas com el que tracte, la ubicació d’este element és ben clara perquè la intel·ligència l’ha dut a actuar com tocava fer-ho. Ara, en el cas que la justícia l’empresone o el retire de l’activitat, sempre podrà dir que ha actuat de la manera correcta i que, en certa manera, mai ha desobeït les seues funcions que, ens agrade o no, estan amb el poble, com a protector. Recorde de nou que una gran part de la ciutadania s’haguera quedat òrfena si Trapero haguera actuat d’altra manera. El cas contrari és el d’Enric Millo, per exemple, de qui no m’agradaria estar en la seua pell, ja que no el deuen voler ni a sa casa.

Salvador Sendra

9 d’octubre 2017.

El 9 d’octubre és el dia de la Comunidad Valenciana. (He parlat alguna vegada del 9 d’octubre? Espera, pense que sí… Busque un post que vaig escriure una vegada... aquest!) Sí, era el mite fundador del poble valencià, però que es va fundar? Per a Baydal a partir d’ahí naix la identitat valenciana... (espera, d’açò ja he parlat també... a veure... sí ací està el post! Aleshores, de què escriuré sense repetir-me?)

De què val celebrar un dia de la Comunidad? Jo crec que per a poc més que per tindre una excusa i fer un dia de festa. Un dia no laborable. A la majoria de la gent del meu poble li la sua. Veig la gent de la resta de pobles i a la majoria els la sua també. Des d'alguns Ajuntaments, governats per Compromís es fan actes, alguns molt interessants, altres merament lúdics. A la majoria d'Ajuntaments, que no governen els de Compromís, no fan res. A València Cap i Casal –cap de res i casal com a molt faller- treuen la Senyera i la porten a passejar. Amb això celebren que van arribar els catalans (però, mut!, això no es pot dir) i els aragonesos, a fer fora els moros a espasades –això cal dir-ho fort, el fet de "reconquerir" València i acabar amb els infidels ompli d'orgull als valencians actuals-).

Certament, jo tenia curiositat per saber com seria el 9 d'octubre d'enguany. Jo esperava que hi hagués el tant cloquejat "pollo" pel finançament. Però no sé, el "pollo" déu estar encara a l'ou, donat que no se l'ha anomenat per res. (Ah, però si d'açò també havia parlat i ja anunciava que el  “pollo era para paella”! Millor passem d’aquest tema també...). Però l’únic “pollo” el van muntar els del pollastre.

El 9 d'octubre... (de què collons escric sobre el 9 d'octubre...) ... va ser un dia com un altre. Lluïa el sol... (bé, no sé si lluia el sol o estava núvol, no el vaig veure amb tot el dia) ...la gent estava fent coses (...hem posaré en pla Rajoy) ...perquè els valencians són gent que fan coses, encara que no es sap quines coses fan. 

(Espereu, miraré a les xarxes socials que va passar el 9 d'octubre, a veure si puc escriure d'alguna cosa...)

Al final va resultar curiós el dia, diuen què. Uns volien celebrar el dia de la Comunidad Valenciana; van anar a la processó cívica de la Real Senyera, per celebrar que fa 3.000 anys que es parla valencià i que un Rei –a qui li deien Jaume- va vindre d'allà o d'allí (no volen saber d'on) per a fer fora moros que hi havien envaït als valencians que parlaven valencià fa 3.000 anys. Diuen que hi havia gent que estava enfadada, sempre estan enfadats i insulten, treure foc pels queixals i verí pels claus, quan passen uns que diuen que són catalanistes –una mena de dimonis-. 

Hi havia també uns altres que van anar celebrar el dia del País, van anar a la vesprada a la manifestació per la llengua (diuen que la llengua és catalana i que la van portar els catalans que van vindre amb el Rei que va conquerir València als moros), diuen que anaven divertits a passar-ho bé. 

Finalment, uns altres, que curiosament van a la processó del matí i estan més enfadats que ningú, volien solidaritzar-se amb l'actuació de la policia a l'1-O, així que van eixir repartir llenya entre aquells (catalanistes) que anaven a manifestar-se per la llengua (catalana). Diuen que hi havia policies que miraven la mostra de solidaritat, al final agraïts per la solidaritat van dir: "Hala, ya está bien, id a casa en paz". 

Mentre tot açò passava, la majoria de valencians estaven fent coses, coses que fan els valencians, ¿i qui sap què fan? A la resta d'España tot el món esperava a vore que faria Puigdemont l'endemà, i miraven per la tele com uns catalanistes valencians -simpatitzants dels independentistes catalans- i "unes persones" amb banderes d'Espanya es barallaven... Tot per culpa de Puigdemont.

I ara que pense... Què van celebrar el 9 d'octubre de 2017 els valencians? Si hom m'ho pot explicar... per caritat, que deixe un comentari.

Òskar “Rabosa”

ECOLOGIA I FERTILITAT

Un, o una, ecologista no deu tindre fills! El compromís amb el medi ha de ser la pedra angular sobre la qual es fonamenta tot ideal ecologista i, com a tal, si es trenca o se suprimix, s’ensorra tot l’edifici sota el mantell de la demagògia. Les persones que es consideren ecologistes no deuen tindre fills perquè, què són els humans sinó uns depredadors insaciables?

Criar un bebè, a més de l’esforç, requerix d’una bona dosi d’energia; però d’energia elèctrica! Que si la calefacció, que si els bolquers, que si l’aigua tèbia, que si la robeta (que de seguida es fa menuda), que si cent etcèteres més. Realment, per ecologistes que siguen, i conscienciats que estiguen, els pares i les mares, la despesa que es passa al medi ambient és més bé important.

L’alletament i les farinetes, però, són la cosa més insignificant del món, si es té com a finalitat la preservació del medi, perquè això, diuen, només afecta la salut del nadó que, d’altra banda, s’ofega per l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle que produïx la pròpia existència. No sé si els petets que es tira, eixos tan graciosos, afectaran també la malaurada capa d’ozó, com els de les vaques.

Finalment, i per acabar esta trista història de manipulació maternal  i ecològica que ens han estat venent fins ara, cal dir que el pitjor de tots els mals està per arribar: la creació d’un ésser depredador i insaciable, o de dos! En el millor dels casos, eixe monstre consumidor de tota mena de productes pot ser ecologista, també, i alhora criar altres infants. En el pitjor dels casos, podria no ser-ho i criar. Per dolent i malvat que esdevinga el nou humà, si no té fills, és bo, i cal recordar allò que deia Malthus que l’ésser humà creix de manera geomètrica mentre que els recursos ho fan de manera aritmètica. Quina millor ofrena a la mare natura es pot fer que, simplement, deixar de criar?

Salvador Sendra

Declaració Unilateral d'Impotència.

En data d’ahir 10 d’octubre del 2017, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya. Un moment de gran solemnitat per a un poble, el català que havia anat omplint any rere any amb milions de persones els espais públics de dita regió, futur país per a alguns. Abans del referèndum, ja havia gent major que havia assistit a les anteriors proclamacions, la de 1931 de Macià o la de 1934 de Lluís Companys i declaraven amb el plor als ulls que no volien haver mort abans d’experimentar dita nova proclamació d’independència atès que les altres, com les anteriors, fallaren. Molts cridaven  “ai si mon pare/mare, germà, etc ho pugueren veure, ells que tant ho desitjaven”. Ras i curt, alta càrrega d’emocionalitat, terme sobre el qual revindrem.

Poc després, i com desdint-se, el mateix Puigdemont declara que suspén l’aplicació efectiva de dita independència per tal de deixar marge de negociació a l’actual govern d’Espanya dirigit per Mariano Rajoy. De seguida els sabuts comencen a perorar que si ja es veia vindre, que si és tipic del català, fer la puta i la ramoneta, una cosa i l’altra. Personalment crec que millor que la contundent actuació en calent típica d’altres cultures es deuria apreciar el procediment català.

Analitzem els fets, Puigdemont ha proclamat una Declaració Unilateral d’Impotència i valga el joc de paraules, perquè simplement no podia declarar-ne una d’independència. Verba volant, les paraules volen, se les endú el vent. L’abast real de les paraules de Puigdemont declarant una independència real tindrien exactament les mateixes possibilitats d’èxit que vosté eixint al balcó i proclamant la fi de la fam al món a crits. A l’altra punta del món o al cantó més proper algú seguiria morint de fam com si res... Churchill deia que el Regne Unit no tenia amics, tenia interessos, Catalunya ni això...

Per raons personals que no vénen al cas, una persona que conec bé, periodista, porta tota la setmana a Brussel·les recorreguent institucions i pulsant el sentir europeu al respecte i la realitat és dura: pràcticament ningú recolza una potencial independència catalana. Es va condemnar l’utilització de la violència quan mitjans de tot el món van poder observar com l’estat espanyol reprimia de mode violent que la gent votara durant el passat referèndum de l’1 d’octubre. Fins ahí les coses des de les institucions europees, condemnarem la violència però res més.

Per a conéixer què ha dut a Puigdemont a proclamar la independència, a milions de persones a votar opcions proindependentistes, caldria saber un poc d’història. La gent ni tan sols sap la del seu país, ¿se li pot demanar que sàpiga la d’un petit inexistent país allà a aquell sud on les coses sovint acaben mal?

Els mitjans de comunicació espanyols de tendència conservadora, val a dir espanyolista i antiindependència catalana, han denunciat recentment que el pla de la Generalitat Catalana és crear turbulències populars per tal de forçar a una acceptació dels seus postulats. La independència o el caos als carrers. Vist així sembla un xantatge, una deslleialtat. No ho és, és simplement allò que hui en dia diríem guerra assimètrica. Catalunya no té un exèrcit que oposar a l’espanyol ni bé estaria que dos exèrcits s’hagueren d’enfrontar de nou a Europa, un continent conflictiu per definició, de nou a estes alçades del segle XXI. Així les coses, Espanya utilitza la coacció econòmica i si és necessari també la militar. Catalunya només pot comptar amb el suport popular. ¿Es, per conseqüent, just creure que la probable desestabilització catalana és il·lícita? Vet ací l’emocionalitat abans esmentada.  Sovint, el bàndol feble es veu obligat a adoptar estratègies de no confrontació directa amb un poder major. La pròpia Espanya va encunyar el terme de “guerrilla” quan no podia lluitar una guerra convencional contra les forces superiors franceses napoleòniques.

Roda i volta, Carles Puigdemont ha realitzat una declaració que és més d’impotència que d’independència. Europa observa també a Rajoy, tal volta ara sí deuran seure ambdós a parlar i arribar a conclusions que ja veurem quines són. El maximalisme com a solució. Rajoy ha denegat tindre un problema fins a que aquest li ha reventat als nasos públicament. Es trist, però ho saben fins i tot els xiquets, qui no plora no mama. Puigdemont ha degut plorar i ara la Unió Europea, vigila com s’administrarà la llet. Si no es fa violentament, no intervendran. El temps de les paraules és finit, vinga el de les conclusions siguen les que siguen.

Brasov a 11 d’octubre del 2017.
Lluís Alemany Giner

I SI CATALUNYA DIGUERA QUE “NO” A LA UE?

L’home révolté d’Albert Camus hauria d’afegit un nou capítol en forma d’annex, per incloure açò que està passant a Europa. Vaticini o no, allò que sí que és important és analitzar com es mou el tauler de joc a partir de les noves demandes del segle XXI. I, ens agrade o no, hi ha una retirada cap a la situació anterior a la Révolution Française. Però, és normal que açò passe quan el propòsit révolutionaire està més que exhaurit.

Amb la Révolution, o, millor dit, a partir del seu resultat, es confonen dos noms: nació i estat. Si analitzem esta fusió, aviat vorem que la paraula estat prové de l’idioma revolucionari, on el tiers état, o siga, el poble, aconseguix eliminar els altres dos (noblesa i clero) per crear la moderna nació francesa; però açò només passa a França; Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Portugal, etc., per tant, són nacions o són estats? Qui diu que els nacionalismes són cosa del passat, té raó? Estos llocs que he esmentat abans, s’han guanyat el títol d’estat? Han fet la pertinent révolution? EEUU sí que la va tindre, i ve esdevenir independent però, a més d’això, a Amèrica no poden haver nacions, ni a Àfrica... Rússia també va ser révolutionaire.

A Europa, però, les fronteres de les nacions i les dels mal anomenats estats no tenen perquè coincidir; ni tan sols a França, tot i que hi haja funcionat el sistema gairebé dos-cents anys i, a més, l’haja exportat. Però resulta, primer, que els més nacionalistes neguen que ho són; segon, que s’apropien de l’estat quan són del tot incapaços d’entendre la revolució; tercer, que el fracàs revolucionari s’entén ara que allò que a França era el tercer estat, el vencedor de la revolta, s’ha transformat en una massa gris i esclavitzada, sotmesa a la por dels mercats i a la manipulació; i quart, que sembla que el resultat de la crisi ha rellançat la necessitat d’altra revolta, o revoltes. Amb la crisi de les révolutions sorgixen  les nations!

I Europa diu que no entra en el conflicte Catalunya-Espanya perquè no hi té competències. Però, i Catalunya? Hauria de voler pertànyer a una Europa que combrega amb estos antecedents i veient com s’hi tracten els drets humans? Però pequen d’innocents i de bons, estos catalans, perquè, vos imagineu que una associació com la UE de la qual el Regne Unit vol eixir-ne i a què Escòcia hi demana l’entrada, en cas d’independència, fóra rebutjada per Catalunya per indigna? Escòcia seguiria volent entrar-hi? I Turquia? El brexit tindria ja un argument de pes per abandonar la Unió, la crisi europea estaria més que servida i el seu final es podria observar amb una mica de paciència quan cada indret deixara opinar la ciutadania en referèndums «legals»; o, millor encara, quan per por no els deixara parlar i hi sorgiren les revoltes.

Salvador Sendra

LA DIFFICULTÉ DES FRANÇAIS POUR CONNAÎTRE L’ACTUALITÉ DE L’EUROPE

Il y a des choses qui sont très difficiles de comprendre pour les français parce qu’ils viennent d’une autre réalité : son histoire moderne commence avec la Révolution mais, pour les autres territoires, peut-être, elle commence des d’autre situation. À partir d’ici, on peut observer que la réalité française résulte, aussi, difficile d’apprécier pour certains citoyens d’autres lieux…

Si on parle de cette difficulté, on doit s’exprimer… Et, pour le faire, un bon point de partie est l’exemple de Madame d’Staël, si est-ce qu’on a lu son livre De l’Allemagne. Sa vision de la France, pendant le Romantisme, résulte intéressant parce qu’elle l’observe des de l’Allemagne ! En France, cette période est postérieure à la Révolution et ça veut dire qu’il n’existe pas. Après de la grande révolte, les acteurs du Romantisme devenaient humiliés, morts, ou apartés de la France, comme dans le cas de Montesquieu. Si on préfère, on peut utiliser la vision de George Sand, qui pareille à d’Staël, habitait à différents lieux parce que dans son pays la vie devenait difficile pour la noblesse.

Maintenant, les derniers mouvements sociaux dans l’Europe sont nationalistes ; et la tendance est la suivante : ils continueront partout. Dans la France, aussi ! Les nations n’existent pas sans l’Europe et l’Europe n’existe pas sans les nations. Mais la nation française ne résulte pas d’un procès romantique, sinon d’un procès révolutionnaire. Les autres nations sont formées à partir du model de l’état-nation, mais avec différente intensité et plusieurs patrons. La liaison de cette période avec le moyen âge est, aussi, une réalité, et la société feudal avait des nobles et des rois. Dans la France, tout ça finissait avant le 1800. L’état se mêle avec la nation parce que la nation française est partie de la Révolution et de l’unification du tiers état.

Le journal Libération aujourd’hui a mis le roi Felipe VI en position inverse, comme l’image de Felipe V qu’il y a dans Xàtiva. Avant tout ça, seulement Le Figaro avait de la connaissance sur cette réalité ; un journal conservateur. Maintenant, la gauche française a commencé avec son propos de s’adapter au nouvel scénario de l’Europe et on peut penser que cet effort peut-il provoquer que la France se situe à nouveau avant de sa Révolution dans quelques ans : oh, mon Dieu !

Salvador Sendra

TERÀPIA AMB L’ELEMENT LLIURE DEL SWING

De nou, posats a treballar pel futur del món, tot i que siga divendres a la vesprada, he decidit d’obrir la consulta per fer-me càrrec d’un nou cas clínic: una senyoreta que es troba en un punt d’indecisió, en la seua vida, i que entén que el moment actual és d’una importància transcendental. Jo, malgrat la seriositat de la demanda –i tot i disposar ja del remei adequat—, he de dir que cabal ho és tot i, alhora, no ho és res: tot allò tan important deixa de ser-ho, i a l’inrevés, depenent de les copes de vi que hom haja begut.

Arribar a esbrinar el cas a partir de la informació a què tinc accés no ha estat fàcil, en este cas, perquè no he fet cap sessió de divan, ni de teràpia grupal, ni d’espiritisme, ni de ioga; o siga, que no hi ha hagut contacte amb la pacient. A més, encara no he sabut el resultat de l’altre cas, del pacient a qui li vaig receptar Saint  Saëns i Debussy, si no recorde malament... Podria haver-se suïcidat! No en sé res, però confie que ha sobreviscut i campa lliurement perquè la teràpia va resultar satisfactòria.

Ara, davant del nou repte, el remei és ben clar: aplicaré George Gershwin. Es tracta d’un cas de manual... M’agradaria, per tant, que cada dia, de camí cap a casa, i encara dalt del cotxe, escoltara Rhapsody in Blue amb les finestres pujades i un ambientador de coco i sals marines. La manera amb què el compositor barreja la llibertat del jazz amb la formalitat clàssica pot aportar a la pacient alguna pista sobre la relació de l’individu amb el món, puntualitzada detalladament pel paper del piano en la dialèctica que desenvolupa amb l’orquestra.  

En esta peça musical, hi podem observar els elements lliures que habiten entre la capa social en falsa harmonia, els individus curiosos que es mouen i belluguen sota el batec del swing intentant encaixar enmig d’una  partitura de què el clarinet n’és un reclam... I, tot i això, respectant i respectant-se, de moment, perquè estem en el primer pas de la llarga teràpia que acabarà, si els esperits ens ho permeten, amb La consagració de la primavera, d’Stravinski, per enviar-ho tot a fer la mà!

Salvador Sendra (terapeuta)