Amb La condition postmoderne (1979), Lyotard
dóna per tancada una època, per a ell, és la dels grands récits. Traduït d’una manera entenedora, es podria parlar
del final dels grans relats que es narraren fins a la crisi moderna. Així, tant
les summae medievals com les
posteriors obres il·lustrades, seguides de les romàntiques, tenien com a
elements comuns l’extensió i la pretensió. Les dues característiques anteriors
anaven de la mà perquè a causa de l’ambició desmesurada, se’ls requeria d’una
llarga argumentació i, a més, el tema no deixava de ser un tot plegat. Tant una
història com l’altra es podien explicar des de la globalitat i des de la unitat
de fons, com per exemple, els a priori
que s’hi solen argumentar. Per a uns, eixe element inicial es troba en la
divinitat; per a altres, es troba en la humanitat; mentre que, per als tercers,
hi ha l’esperit. Però, en els tres casos, sempre hi ha hagut un element previ i
essencial sobre el qual explicar i explicar-se que, en certa manera, és qui ha
aportat tota eixa cohesió.
El discurs, però,
es fracciona i es desfà en mil péntols quan s’inicia una nova època, tot i que
titllada de post-. Els prefixos
sempre deixen en l’aire una interpretació, bé siga de final, bé de superació o
bé de reacció sobre l’anterior (lexema+sufix). A partir de la nova etapa, el
discurs deixa la unitat i inicia una dispersió en què s’intenten explicar les
coses per separat, de manera molt especialitzada i sense eixa ambició
totalitzadora. L’escolàstica, però, seguix amb la seua tasca subterrània quan
aprofita l’ocasió per tornar a presentar-nos el seu discurs dividit en dues
meitats: a Déu allò que és seu i a César allò que li correspon, supose que com
a humà... D’entrada, la fal·làcia es troba en la falsa divisió del discurs en
dues meitats, ja que d’això que es diu déu,
ja ni se’n parla i, si es fa, malament anem. Altra cosa, però, són els elements
a priori que sempre ens volten per
argumentar i argumentar-nos. Heidegger i Sartre eliminen les essències de forma
laica perquè els seus predecessors, tot i que conreadors de l’existència com a
fonament de tot, encara mantenen elements estranys en el discurs.
Una volta
acceptada, per tant, la manca d’unitat en la nova època del segle passat, em va
sorprendre l’argument de Cros respecte al segle XXI, ja que, per a ell, hi ha
un nou discurs unitari causat per l’eliminació de la diversitat, bé siga des
del punt de vista econòmic, bé siga des del cultural o bé des del social. Cros
explica que hi ha un gran poder d’atracció globalitzador que ha eliminat les
diferències –la riquesa, la varietat— creades en l’època moderna per proposar
un sol discurs arreu del món i del qual només se’n salven uns quants pobles,
diguem-ne desconnectats encara. Jo, de moment, encara no tinc opinió al
respecte, tot i que, com que m’ha resultat interessant el punt de vista
proposat per Edmund, vos l’he desvelat. Si té raó esta persona, atenció!: vos
imagineu que el pas previ de l’arcaica reivindicació de la Internacional
Socialista puga estar ja creat? Perquè la unificació dels criteris suposa,
d’entrada, la destrucció de les fronteres modernes... Ui, quina por si la gent
comença a prendre consciència de classe, no?
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada