Si hi ha una
cosa que em sembla realment captivadora per la seua ximplesa, eixa és la
tornada a la tribu. Sempre he defensat que una societat mancada d’imaginació i
de sentiments perdia dos de les coses més bàsiques i més il·luses que hi poden
haver. El problema es troba en la mateixa paraula societat que, per existir com l’entenem ara, requerix de
racionalitat, i potser en excés...
Fora d’ací, amb
els sentiments i la fantasia hi ha la tribu, que a mi, personalment, em resulta
d’allò més captivadora per la seua innocència intrínseca. Però amb el sistema
de la tribu, i estirant-nos al màxim, hi trobem el regne. La resta ja està fora
del conte i de la fantasia perquè racionalitza, com és el cas de les noves
societats modernes. Però, què passa quan en una d’estes modernes agrupacions hi
torna a entrar eixa il·lusió d’infant, o eixe sentimentalisme púber?
Segurament, des d’un costat o des de l’altre, hi podem apreciar un retorn.
Els infants són
cruels perquè només hi tenen dos punts de vista: amb mi o contra mi. A més, tot
això de la possessió ho duen al màxim exponent, ja que són els més bonics, els
més sabuts i els més graciosos: els reis de la casa, per acabar prompte. Els
adolescents estan desequilibrats a causa d’eixe creixement que actua sobre el
seu cervell i sobre les seues hormones i a poc que te n’isques del jo o de la passió, ja no entenen res, o
els costa.
Les campanyes
electorals, a banda de la pèssima capacitat i preparació de molts dels seus
participants, es mouen, actualment, en eixes dos línies: la infantesa i la
pubertat. Però, hem de pensar que, si ho fan, és perquè la societat així ho
percep –perquè encara hi ha eixa societat
a què feia referència. Potser, aviat ja no caldrà ni fet campanyes perquè ja
estarem, de nou, a la tribu, caçant, pescant i torejant, mentre contem
històries fantàstiques que ens ajuden a entendre la complexitat del món com,
per exemple, que trona perquè sant Pere canvia els mobles.
De moment, només
puc dir que hi ha qui s’emmiralla en una societat feudal en què la vida dels
vassalls era com era –no entre a explicar les relacions de vassallatge per no
allargar-me en excés— i les gestes anaven lligades als desitjos d’un rei. I
d’ací a la tribu, només hi ha altre pas enrere.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada