Eixa deessa que fou condemnada per Atena, per profanació del temple, fou desterrada per la totpoderosa deïtat i convertida en eixe cap de cabells viperins que ens ha arribat esculpida en marbre, primer, i d’altres maneres, després. Una volta exclosa del temple, denigrada i transformada, adquirí el terrorífic poder de convertir en pedra aquells i aquelles a qui mirava fixament. Només Perseu, invisible per la màgica aportació d’un casc que l’hi transformava, pogué apropar-s’hi i decapitar-la.
Després de l’heroïcitat del botxí, les persones i els deus i deesses ja van poder viure tranquils creient que estaven alliberats de tanta maldat però, quina és en realitat l’absoluta veritat de la història que ens ha perseguit fins fa quatre dies? Realment, amb les coses que he escrit fins ara ja podem obtindre suficients dades per jutjar el sacrifici i la seua inutilitat. Medusa es va transformar en qualsevol escultor que reflectira la realitat que l’envoltava.
L’escultor que en va reproduir la primera imatge, en una pedra, en el fons ja estava posseït per la maligna deïtat perquè, què fa l’esmentat artista sinó transformar allò que capten els seus ulls –més que siga en somnis— en una pedra modelada? L’escultor fixa la mirada en l’objecte, en la realitat, i ho trasllada a la roca. Però, no és això mateix l’aterradora capacitat de Medusa de què ens havíem deslliurat? Quantes persones i deïtats han estat traslladades a la roca? I, si no s’ha traslladat a la roca, s’ha fet al metall.
Benvenuto Cellini, a la piazza della Signoria, reproduïx el moment en què la deessa fou decapitada per Perseu, i ho fa en bronze!, si no recorde malament. Els ulls de Benvenuto es van fixar en l’executor i en allò que quedava de la víctima d’una manera semblant a Medusa, transformant l’acte en una escultura; exactament com haguera fet ella, la terrorífica Medusa. I, així com va fer ell, ho va fer més gent, abans i després del Renaixement. L’escultor reprén l’activitat que tanta por causava: la de la transformació de la vida en un objecte que qualsevol podia reconéixer i enllaçar amb l’original.
I això ha arribat fins a quasi els nostres dies; fins que arribà l’abstracció que ens alliberà definitivament de l’obra maligna. I encara hi ha qui troba a faltar l’art representatiu més bàsic: l’herència del mal, si atenem el rerefons de la qüestió. Vam haver d’entrar al segle XX per deixar la mala pràctica de fixar la vista en la natura –que inclou-hi la natura humana— per encarar-la des d’altres perspectives; des d’altres sentits diferents al percebut per l’ull. Quantes vides s’han traslladat a la roca, al metall o a la fusta, emulant Medusa! Ara, per sort, hem deixat enrere tot eixe mal perquè, si es continua reproduint la vida en objectes, estos no són tan evidents per a qualsevol persona i, per tant, ja no atemorixen per la seua immediatesa.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada