Rellegint algunes parts del Mythe de Sisyphe, d’Albert Camus, m’ha sorprés alguna cosa que em va passar desapercebuda en les primeres lectures. Així d’entrada, us diré a aquells i aquelles que no l’heu llegit, que es tracta d’una dissertació sobre la duresa de la vida; un camí poc atractiu per a la gent que se centra a buscar la felicitat en un món que no entén i al quan no ha estat introduïda com s’hauria d’haver fet.
Com a xicotet recordatori, cal pensar que Sísif va ser condemnat, per ser un espavilat i un embolicador amb pocs escrúpols, a rodar costera amunt una gran pedra que sempre tornava al seu punt d’origen. I així, successivament, cada dia. Per a Camus, la imatge de Sísif empentant la pedra és la de la vida, en la qual no cal preguntar-se més, ja que en ella mateix no té sentit; s’ha de viure i prou!
El problema a què s’enfronta tot el text és el del suïcidi, i l’enfoca des de diferents perspectives. Però hi ha hagut una que ha captat la meua atenció: en un moment, l’autor escriu que la conservació de la vida és anterior a la raó. Sí, ho és. Els instints, entre ells el de viure, se situen en un temps previ al raonament. Fins i tot els insectes més simples posseïxen eixa capacitat per fugir dels perills i per conservar-se vius.
Però, ara expose jo la pregunta: per ser anterior ha de ser més important? Pesa més en l’existència qualsevol instint que el raonament sobre allò que es percep? Això mateix li ho haurien d’explicar a un caçador que fa servir allò més primari (matar per menjar) per omplir el temps d’oci. Li hauríem d’explicar que la cadena evolutiva dels humans és diferent de la que puga tindre un lleó, però això ja és un raonament que s’escapa a l’instint buscador de proteïna.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada