dimecres, 24 de febrer del 2021

ELS TREBALLS I ELS DIES

Un amic em va lliurar un article que havia escrit alguna persona d’eixes que participen en programes de la ràdio o de la tele. Realment, no recorde qui firmava el text, però el nom no em resultava del tot desconegut perquè creia haver-lo escoltat més voltes. Però, anem a la faena!


La cosa és que l’escrit tractava sobre la manera en què els jóvens rebutgen els treballs manuals i busquen altres tipus de faenes, diguem-ne més netes. L’escriptor abordava el tema des de la perspectiva d’una generació aburgesada que rebutja eixa manera de guanyar-se la vida que ha dut els seus pares a poder pagar-los uns estudis i a alimentar-los, sovint més enllà de la trentena. I moltes voltes passa perquè eixos pares els ho han inculcat, això de la dignitat del treball que no embruta, tot i que eixe detallet se’l va saltar.


Mentre llegia l’article, la meua ment enfocava el pròleg del Tractatus de Wittgenstein, on explica l’autor que Ludwig va renunciar a la seua fortuna per guanyar-se a fent de tot: des de jardiner fins a mestre. Hi havia l’anècdota en què una alumna li va contar que deixaria els estudis per muntar una xicoteta fàbrica de melmelades que faria a partir dels fruits que recolliria i bla, bla, bla. Com a professor de Cambridge, va dedicar la resta de la classe a escoltar atentament l’argument d’eixa xica que l’havia sorprés tan gratament.


Des dels treballs purament físics fins als especialitzats hi ha un gran tret, tot i que siguen manuals. I, aquells que creuen que hi ha treballs realment intel·lectuals haurien d’intentar fer-ne un d’eixos sense fer servir més que siga una mà: ni els matemàtics! La generació d’aquells que defugen un model de vida semblant, segurament està marcada per la influència d’uns pares que volien que els fills aconseguiren eixe èxit que per a ells és tan simple com no embrutar-se; i el fracàs està a tocar. Imagineu que en una classe de filosofia hi ha una alumna que desitja fer-se electricista o agricultora. Quina desgràcia per als seus pares i quina alegria per a Wittgenstein!


Salvador Sendra