Paisatge de la Batalla de Madrid.

Segurament tots estareu fins als collons de les eleccions a Madrid, però a mi m'han cridat l'atenció algunes coses que no em resistisc a comentar.

Pablo Iglesias: restar al bloc de l'esquerra.

Pablo Iglesias és un animal polític, però no és polític de gestió, per a ell la política és conquesta de poder, de tot el poder. No li val aconseguir part del poder, gestionar una parcel·la de la cosa pública i, a partir d'ahí, tractar de construir alguna cosa. Com no havia aconseguit tot el poder, com el P$x€ en govern és una màquina, si no té una alta dependència del seu soci, de capolar amb suport dels poders econòmics i mediàtics, es va avorrir de ser vicepresident i se'n va anar a fer campanya a Madrid. No sense certa sensació d'impotència. Diuen que ho va fer per salvar el partit, supose que en part també. Però el que jo crec que era el seu objectiu és aconseguir el poder amb un bloc d'esquerres, si pot ser amb P$x€ més debilitat i sobrepassant a Mas Madrid. Això li haguera pogut donar un poc d'aire, no obstant això, no estic segur que no haguera deixat la política tot i haver-hi aconseguit aquest objectiu. Molt s'ha parlat aquesta setmana de la persecució que ha patit. Sí, la pressió ha sigut insofrible i això ha de passar factura en l'àmbit personal. Però no podem oblidar una cosa, ell ha comés moltíssimes errades i això ha portat al seu partit a una caiguda lliure, que amb la propaganda contra ell personalment, ha portat que restara més que sumara al bloc de l'esquerra. Més quan ell també ha tensat la campanya tot el que ha pogut.

Mas Madrid: Un baix perfil que funciona.

Mas Madrid ha jugat a un perfil més baix, a anar a explicar les coses de forma més amable, sense entrar en els jocs de Pablo Iglesias, ni en la batalla plantejada entre MAR i Redondo, que és on s'ha jugat la partida de veritat. La gent d'esquerres que fuig el soroll se n'ha anat a Mas Madrid. La dreta mediàtica tan centrada en Pablo Iglesias ha deixat en pau Mas Madrid i amb la campanya de baix perfil i una candidata decent, li han permés passar al P$x€ per davant en vots. Allunyar-se del soroll li ha anat bé.

MAR vs Redondo.

Per a mi, ha estat la clau de la Batalla de Madrid entre els blocs. Els plantejaments d'aquests és on de veritat s'ha jugat la guerra entre blocs. I qui ha guanyat és evident. Tant és així que jo pense que Pedro Sánchez abans de fer fora a Gabilondo, havia d'haver fet fora a Redondo. Molta gent encara no entén la victòria d'IDA, però cal reconéixer que l'estratègia de campanya ha sigut brillant. En canvi Redondo ha anat sempre a la contra, sempre per darrere i d'errada en errada.

1.- La convocatòria. Aprofitant que el P$x€ i Ciudadanos fan un acord a Madrid per decidir sobre els governs de Múrcia, sense comptar amb la gent de Múrcia, IDA convoca eleccions. Una oportunitat única de reforçar el seu poder després d'haver sigut "la líder rebel" contra el "Gobierno socialcomunista". Molts van dir que estava boja, que el moment no era idoni, etc. En un fòrum privat vaig dir que el PP eren els qui millor entenien el vessant polític de conquesta del poder, que s'ho jugava tot a una carta, que calia ser valent per a fer-ho i que segurament li eixiria bé. L'estratègia del P$x€ a Múrcia el deixa en ridícul i el PP apareix com un partit imbatible, una altra vegada.

2.- Socialismo o libertad. Sembla una parida, però el lema és senzill i amb potència. No és una cap bajanada, més en temps en els quals la gent està àvida de llibertats de tornar a la vida sense restriccions de la qual IDA ha fet bandera. En una època on els vells són una càrrega, on impera el "jo" per damunt de qualsevol altra consideració, la llibertat individual -una llibertat mal entesa, si es vol- és un valor sagrat. Més sagrat que la vida de gent a la qual no coneixes i que fins i tot fa nosa, per això els aparquem en residències. En entrar Pablo Iglesias el lema es torna Comunismo o libertad. Ningú sap què contraposar a aquests lemes. Pablo entra parlant de feixisme, cosa que ningú es creu; Gabilondo comença amb la parida de "soso, serio, formal", com si haguera dit "filosofo, inteligente, sabio", ¿què vol dir amb això? ¿Imitar una cançó de Loquillo?

3.- Gabilondo i Redondo. Tota l'estratègia s'ha fet des de la Moncloa. Primer designen amb el dit màgic a Gabilondo, sense que passe per unes primàries, cosa que li lleva legitimitat davant dels seus. En segon lloc, ell no decideix ningun aspecte de la seua campanya, la campanya li la dissenyen, i, fins i tot, en un primer moment, el protagonisme l'agafa Sánchez entrant directament a confrontar a IDA, després de la provocació d'ella, i per tant, reforçant-la. Un altre objectiu aconseguit per IDA.

L'estratègia primera de Redondo és menysprear Pablo Iglesias per intentar pescar vot de Ciudadanos, quan se n'adonen que no funciona, els toca canviar. Errada doble: enganyar-te en el teu públic potencial i atacar un aliat. La segona part de la campanya, comencen a entrar en la guerra contra el feixisme i defensa de la democràcia, per això ja està Pablo qui té la patent. Desconcert. En la tercera fase de la campanya, van tan perduts que els seus missatges s'ha dissolt en el no-res.

A Gabilondo l'han portat com cagalló per séquia sense que poguera fer una campanya que a ell li nasquera, en la que ell es trobara còmode. Diuen que no era el candidat idoni, diuen que no té caràcter, diuen que és massa... noséquè. Jo el que crec és que no han sabut, primer, guanyar el suport del PSM per a Gabilondo, i després, que Gabilondo i el PSM feren la campanya que els naixia, d'acord amb el coneixement que tenen ells de CAM i el caràcter del candidat. Això, més les errades d'estratègia, han suposat l'enfonsament. Responsable, Redondo directament.

4.- Solidaritat mecànica. Durant la pandèmia, sobretot ací al País Valencià, hem sigut molt durs amb els madrilenys per vindre de vacances i botar-se els tancaments perimetrals. Clar, no prioritzem la llibertat d'anar on ens isca pels collons, i cada vegada que venien els contagis ací creixien. En plena campanya calia estimular els instints antimadrilenys, i per tant, calia provocar-los. IDA va a Barcelona i diu que és una llàstima que estiga tot tancat, que mal ho estan fent ahí i que bé ho fan ell; la resposta no es fa esperar. Segon atac d'IDA: "Lo peor de España es Cataluña, País Vasco, Navarra y Valencia". I els insults als madrilenys des de tota "la perifèria" omplin les xarxes. Un bastió ha caigut. Sigues d'esquerres o de dretes, votes P$x€ o VOX o Unidas Podemos, no t'agrada que generalitzen i que t'insulten o "insulten als teus". Es crea una solidaritat mecànica, i ¿qui defensa a tots dels atacs? Sí, IDA. A la Batalla de València el que es va estimular sobretot és aquesta solidaritat mecànica, això va permetre al PP guanyar eleccions durant 20 anys amb el "No ens fareu catalans".

5.- Mentir ix debades. Si una cosa que està demostrada, és que quan hi ha campanya tant val dir veritats com mentides. No importa la corrupció, no importen les dades. El que importa és qui domine el discurs. Per això IDA ix donant xifres de morts en residències i hospitals falses, i no passa res, per molt que corren els altres a desmentir-ho. A més a més, els marques el discurs, els obligues a xarrar d'una cosa que reforça el teu marc mental. Marques el discurs i els temps perquè mentre ells et desmenteixen tu ja estàs en altra cosa.

6.- Discurs d'IDA. A IDA si li han deixat fer el seu discurs, un discurs amb el qual es troba còmoda, no com Gabilondo, i això li ha permés arribar a la gent, perquè no ha hagut d'assumir el discurs d'un altre. Per altra banda, les anomenades Ayusades, és el mateix que passava en Trump quan clavava la pota, que no acabava les frases o les construïa malament, tot el món l'entén. Perquè no tot el món té un doctorat amb astrofísica o filosofia. Això, els fa més humans i propers. Errades que també creen una solidaritat mecànica.

En resum, Redondo l'ha cagat bé. MAR ha marcat els quan i el què, l'espontaneïtat d'IDA a fet la resta.

Pdta: A MAR li ha vingut de puta mare que totdéu menystinga a IDA. Sun Tzu ja deia que una bona estratègia és fer creure a l'enemic que eres més feble del que eres en realitat.

 

Òskar "Rabosa"