Sí, es podria dir que El maestro y Margarita ha modificat alguns aspectes de la meua vida. Per exemple, des de fa uns mesos escolte una i altra volta, de The Rolling Stones, la cançó Sympathy For The Devil, i recorde aspectes de la novel·la que ja em cridaren l’atenció en llegir-la. I no és casual...
Hui he buscat, per fi, si hi havia alguna relació i, equiliquà: n’hi havia! Sembla que una nóvia de Jagger, d’aleshores –perquè supose que n’haurà tingut altres d’ençà—, li va regalar el llibre i, a partir de la lectura, el músic va compondre la cançó. He vist que era de al voltant del 68. M’agrada una versió en què hi ha un home que toca els bongos –no sé com es diuen els tamborets eixos que es colpegen amb la mà nua, però supose que s’anomenaran així— perquè el ball del cantant és convulsiu i suen en eixa sala xicoteta on la gent balla. A Moscou, també hi feia calor.
De Mefistòfil he vist òperes, però no m’han resultat tan interessants com el llibre de Goethe, tot i que la de Massenet em va agradar. Deu ser perquè l’ambient no ho duia aparellat: ja se sap: la música i l’espectacle: la formalitat. Per contra, Jagger la clava! I ara, amb l’edat, crec que encara encarna millor el personatge a qui cantava al 68.
Ell pot dir ara que estava quan Kennedy, quan Vietnam, quan el Maig francés, quan el mur de Berlín i quan tantes altres coses que han passat fins ara. Com Woland! I es manté bé i en forma... Ara és un Sir i se l’ha de tractar amb educació i respecte, i així ho demana en la cançó. Segurament menjarà caviar i salmó, i beurà champagne: com Woland! I tindrà una cort de personatges –The Rolling Stones— que el seguiran en cada actuació: com Woland!
Definitivament, si la xica que li va regalar el llibre viu amb algun escriptor fracassat, en una cambra de mala mort, estem davant del vertader diable que, el dia que desaparega, ho farà perquè canviarà d’indret i de cara, i de cos. Realment etern!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada