País Trossejat.

Amb motiu del proper congrés nacional del Bloc Nacionalista Valencià, en aquestes darreres setmanes assistim a un debat intens provocat per la ponència política. Darrerament s'han llegit alguns articles interessants, als que no em resistisc a fer algunes reflexions.

Abans de res, hem de fer un repàs de la polèmica. Tot naix de la ponència política que introdueix canvis fonamentals en el que ha sigut fins ara la trajectòria de Bloc. Els punts més conflictius des del punt de la identitat dels valencians serien:

1. Es treu la menció a aconseguir la sobirania del País Valencià i tenir una constitució pròpia, i es substitueix per un conjunt de sobiranies. De la sobirania a les sobiranies. Cosa que critica Àlex Ruix, candidat alternatiu a Àgueda Micó.
2. La construcció del poble valencià, la ponència parla de construcció de poble i els crítics diuen que el país està construït.
3. La relació que ha de tenir Bloc amb la resta de partits de l’Estat i amb el propi Estat espanyol. Al que es diu a la ponència hem d’afegir un article que Amadeu Mezquida, un dels redactors de la ponència política, sobre “La AlterEspaña” i les interpretacions que se s’han fet (Veure ací i ací).
4. Finalment, una polèmica arran de l’entrevista a Àgueda Micó a El Temps, i les contestacions sobre si ser independentista i sobiranista és el mateix o si el Bloc ha sigut o no un partit independentista.

Tot això està que treu fum en aquests moments. I clar, enmig de tot aquest soroll, crec que caldria tenir algunes clares. Supose que cadascú per la seua banda ho té clar, però a mi m'agrada el tema i no puc deixar de fer algunes precisions que crec necessàries o pel contrari s'arriben a conclusions errònies. Entenc que de vegades el llenguatge en política ha de ser ambigú o pretesament equívoc per eliminar determinades expressions, qüestions d'oportunitat, però no ens podem fer trampes al solitari.

Per mirar d'aclarir-nos, hauríem de començar per quina és realitat al País Valencià. I crec que la ponència encerta en detectar la situació real, discrepe amb els termes emprats en la ponència. La realitat és que tenim al País Valencià existeix una societat diversa etno-culturalment i que, a més a més, en el món actual és cada cop més diversa. I no, no és diversa només per l'emigració haguda dels '60 o '70 des de Castella o Andalusia. És diversa des dels orígens del País Valencià, només cal veure el que descriu Vicent Baydal de quina era la proporció de gent amb la qual es va colonitzar el Regne de València -i es deixa de banda la població morisca que era molt important-. Però a més a més, la societat per circumstàncies anirà evolucionat i les proporcions aniran canviant. Al Baix Segura tant per les pestes del S. XVI com per les expulsions de moriscs es conformarà una majoria castellà. Arribant-se a una total substitució lingüística i etno-cultural (canviaran els costums).

Algú dels més puristes, pot negar que aquesta gent ha de formar part del futur de País Valencià? Perquè si no, pensem en les alternatives: Hem de reclamar els territoris castellà-parlants del Baix Segura, Alt Millars, Alt Palància, Foia de Bunyol, Requena i Utiel, etc., i fer neteja ètnica per conformar un país etno-cultural d'arrel catalana uniforme? ¿O no hem de fer una neteja, però els hem d'aculturitzar-los com ha tractat de fer España amb nosaltres? ¿O tal vegada la jugada és segregar eixos territoris i deixar la part de majoria etno-cultural catalana?

La següent cosa que hem de tenir en compte és que el País Valencià és un país absolutament fet de pedaços des del punt de vist de territorial. Sembla un lloc comú el dir que no tenim un país vertebrat, però és així. No estem vertebrats pràcticament ni tan sols en l'àmbit provincial, i això és més palés que a cap de lloc a la província d'Alacant. De la línia Busot-Biar mirem més cap a València que cap a Alacant; Alacant es mira a ella mateixa; Elx no vol saber d'Alacant; el Baix Segura és un submón que viu alié al País, i tenen més relació en tots els aspectes amb Múrcia que amb Alacant. Les comarques centrals semblen una unitat, la Diània, però les relacions interior-costa són ben minses, les clàssiques relacions Alcoi-La Vila i després Alcoi-Gandia s'han trencat. Vivim aliens a les zones castellà-parlants de La Canal de Navarrés, i no parlem a La Plana d'Utiel o la Vall de Cofrents. València s'engul a tota l'àrea metropolitana i només es mira a ella, el Cap i Casal es mira si mateix per treure pit i creure's el centre de l'univers. Les planes de Castelló, fins on arriba l'àrea funcional de Castelló formen una unitat, però lidera les àrees d'interior de l'Alt Millars i l'Alt Palància o Els Ports, zones amb més risc de despoblament. Els sentiments de pertinença a la mateixa comunitat de la gent dels Ports i el Baix Segura o l'Alt Vinalopó són nuls, si lleves la pertinença a l'Estat espanyol. No veure aquesta realitat és tancar els ulls a una evidència. Tenim un País Valencià trossejat.

Això té una conseqüència, què és que a les enquestes no hi ha quasi gent que només es senta valenciana o més valenciana que espanyola. Recuperem una notícia apareguda a La Veu, el Dimarts, 20 de juny de 2017, Només el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, i que ja he citat en algun post, on es deia:

Només un 1,5% dels preguntats per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan espany6,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana.ols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana. 

Per tant, donar per suposat que el "País Valencià" és una realitat acabada, és ser molt ingenu. Ara bé, i ahí és on vindria la meua discrepància a la ponència, no és la construcció d'un poble. Sé que no hi ha definicions clares de poble i nació. Això ha fet córrer rius de tinta i encara no està clar sobre què constitueix un poble i què una nació. El llenguatge polític i totes les ideologies han bastit definicions que els foren funcionals, segons els interessos del moment i del grup que tracte de fer-los servir. Jo he anat modificant al llarg del temps les meues definicions, més bé introduint matisos, i al final la diferència fonamental està en allò que és òntic, poble, i allò que és ontològic, la nació. I així, el poble hi és perquè té una llengua, un simblols, un territori on els seus membres els reconeixen entre ells; la nació és com es pensa eixe poble i la voluntat què té d'existir per si mateix. El poble simplement és; la nació es pregunta i es contesta a les següents preguntes: ¿Què és"se..."? ¿Quins trets defineixen el "ser ..."? ¿Quina és la forma de "ser-al-món" ...? ¿Quins eren els valors compartits de "ser ..."? ¿Com es projecten..., o com volen projectar-se..., cap al futur.

Quan a la ponència es diu que el poble s'ha de construir, jo crec que el poble està, és més, podríem pensar (caldria apronfundir) que no hi ha un sòl poble valencià, i el cal que cal construir és la nació. Creant la necessitat de fer-se eixes preguntes i donant respostes. Hui en dia tenim un(s) poble(s) dins del territori administratiu de la Comunidad Valenciana que són Espanya perquè s'adhereixen al projecte d'Espanya.

Per a un projecte valencianista, que vulga crear una nació i construir un País, crec que és una necessitat cosir tot(s) aquest(s) poble(s), sota un projecte on càpiga tothom, on tots es sente part del projecte i on tots els reconeguen com a membres. Al contrari està condemnat a ser minoritari i fracassar. Tot projecte ha de tenir una estratègia a llarg termini, i gastar les tàctiques que siguen necessàries.

Una vegada posats els fonaments de la realitat on vivim, podem abordar el tema de la sobirania i de les sobiranies. Encara que puguem gastar indistintament els termes pobles o nació, caldria deixar clar que el poble que aspira a la sobirania, és que és conscient de si mateix i ha donat una resposta a què és i com vol projectar-se cap al futur. Sobretot ha de voler projectar-se cap al futur. Ha de voler Ser. Voler Ser és voler triar el seu futur de manera conscient, voler exercir sobirania fins allà on es vulga, perquè pot cedir-la i fins i tot compartir-la amb altres nacions. Tenir un estat propi no és ser independent, i també pots cedir parts importants de la teua sobirania: a la Unió Europea, a Banc d'Europa, al Fons Monetari Internacional, a les grans multinacionals de l'alimentació... En canvi pots disposar d'altes cotes de sobirania sense tenir un estat propi, com seria el cas de cantons Suïssos. Qualsevol cantó suïs, sense tenir un estat propi, té més sobirania que Grècia, què és un estat "dependent". 

Als anys '90 del s. XX es parlava molt del concepte de sobirania perforada, la dels estats que cedien sobirania en integrar-se en organitzacions internacionals a les quals cedien sobirania i en cedir a unitats administratives menors dins del mateix estat. Hui en dia, en el context de la globalització es parla de recuperar sobiranies, com l'alimentaria, monetària, etc. Per tant, la sobirania nacional com forma entesa tenir un estat propi amb una constitució, està bé, si es sap per a què, perquè una cosa és clara, si vas a cedir un munt de sobiranies a entitats de fora, fas un pa com dues hòsties. Una altra cosa és que es puga pensar que el poble valencià dins de l'Estat espanyol en l'actual dinàmica està condemnat a l'anihilació.

Fetes aquestes reflexions (no entraré en si el Bloc a estat mai un partit independentista, perquè tots saben que ha estat i que han dit els seus dirigents almenys des de Pere Mayor) ja podem començar el debat i treure conclusions.  

Òskar "Rabosa".