VALÉRY ET MOI-MÊME

 

Per què ha hagut de passar tant de temps per arribar a la lectura de Theorie poétique et esthétique de Paul Valéry? Eixa és la sensació que he tingut en arribar a la meitat de l’assaig de referència I descobrir que les idees, si es transformen en paraules, poden arribar a ser fins i tot interessants. Perquè llegint l’assaig m’he adonat que la mateixa cosa –idea—, depenent de qui l’escriga sona d’una manera o d’una altra. Segurament, al rerefons de tot açò hi ha la tècnica.

Les sensacions són altra cosa, així com les intencions. La sensibilitat n’és també una altra que hi pot afectar, però sempre amb els matisos que descriu magistralment l’assagista. Traslladar la idea al paper, com és el cas, requerix d’un paper i d’un estri per marcar-lo. S’ha de moure la mà i traçar figuretes que, en línies horitzontals, s’uniran entre elles i se separaran d’altres que seguixen. Els conceptes tindran un nom i, després, pensant ja d’entrada que el codi emprat es puga descodificar per altres, l’haurem d’ordenar de manera que hi haja una sintaxi que hi aporte continuïtat.

Però, hi ha suficient amb tot açò? No! Perquè si eixa idea és una mica complexa, l’haurem de distribuir en espais que faciliten la comprensió de tanta sofisticació ideal fins crear el text. La sensibilitat creativa, per tant, romandrà reduïda a una essència que només s’interpretarà a partir de la tècnica emprada en la seua exposició, si n’hi ha, de sensibilitat.

Escrit tot açò, la pilota cau del costat de la persona lectora, quant al tema de les sensacions. Qui plasma el missatge ha de ser-ne creador, mentre que, qui el llig, pot interpretar-lo mitjançant el codi, el context i tot allò que ho envolta, inclosos els sentiments. I, per això, hi ha una total coincidència entre Valéry et moi-même, quan exposa que aquell que escriu o crea no té perquè ser sensible, sinó que ha de saber aportar i traslladar dita sensibilitat, si més no, en la justa mesura perquè qui ho llija la puga rebre o interpretar. Ça c’est tout!

Salvador Sendra