La vida del burgés deu ser semblant a la que estic fent estos dies, però la diferència és tan simple com que per a mi és un treball que m’obliga a empassar-me novel·les i més novel·les per poder aconsellar-ne. Unes les rellig; altres les tracte per primera volta; en els dos casos, no les recorde i per això les gaudisc.
Pedro Páramo, de Juan Rulfo, n’ha estat una i, realment, l’he assaborida. Perquè fa més d’una dècada que no m’endinse en la literatura americana, i seguix sense decebre’m! Estic en un món inert on la vida i la mort reposen juntes en un indret sense temps; en un espai tancat on res s’hi mou i pel qual transiten personatges morts en vida i vius en el record: tot s’entrellaça i tot és possible, excepte el moviment.
La càmera està fixada en un poble en què res hi pot canviar: on tot ve donat pel destí. Sota eixa atmosfera feixuga i polsosa, tothom transpira i la terra reclama poderosa el seu adob humà. Passat i present conviuen, perquè futur no n’hi ha. La brisa, però, aporta els aromes de la revolució. Eixe vent suau és alhora un enfarfec de persones famolenques que no saben a què acollir-se, ni ho entenen. Bufa una suau brisa de canvi, de novetat, carregada de licor i d’efluvis de tequila.
Tot és previsible i tot és immòbil, a Comala. Aquí tot es mor i qui arriba, també. Ningú no mou perquè qui roman no sap on anar ni què fer. Amb la revolta, una nova dimensió atrau els pocs que poden canviar el seu destí d’eixa línia vertical que unix cel i terra, i infern. Mor Pedro Páramo a la porta de sa casa, però més que un decés, sembla una purificació per a la resta. No hi ha segona part del llibre: no sabrem la continuació de tanta desolació. El rector ha fugit a la muntanya.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada