Abans de començar a llegir El acoso, d’Alejo Carpentier, ja queda clar, d’entrada, que l’obra
està marcada per dos ritmes: un intern, el de l’acció, i un extern, el de la
música. Els protagonistes d’ambdós ritmes són individuals. D’una banda, hi ha l’angoixa
del protagonista de la novel·la i, d’altra, el ritme d’una passió que unes
voltes es calma i altres s’empenta amb la marca dels tres bemolls que
caracteritzen l’heroi beethovenià.
La lectura no és complexa, però hi requerix un temps per
assaborir-la com cal. L’Eroica
s’escolta una, dos o tres voltes... o mil, tant fa. És d’eixes simfonies que no
et canses d’escoltar perquè sempre hi trobes alguna cosa especial. En directe,
la durada depén de la direcció de l’orquestra, tot i que les diferències no són
destacables.
Llegir el llibre escoltant la peça, en directe, és quasi
impossible perquè t’hauries d’endur el text al Palau de la Música, o a alguna
sala de concerts. A la ràdio, també és complicat, ja que hauríem d’esperar que
la reproduïren i tindre-ho tot a punt per al moment. Però hi ha Internet, o el
CD, o si teniu el disc... Youtube és l’opció ideal!
Ingredients: llibre de Carpentier, whisky, una cafetera i
un puro habano a escollir entre la
gran gama que n’hi ha; un ordinador i uns altaveus; terrassa o interior,
depenent de les condicions climàtiques. Busquem la III Simfonia i li abaixem la velocitat; la reproduïm. L’angoixa que
ens produïx la lectura d’El acoso, de
la qual ja sabem el final, s’afeblix perquè jo no depenem dels quaranta-sis
minuts de la representació, així podem rellegir algun detall que no hem acabat
d’encaixar.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada