La línia
recta és del tot imaginativa. Diuen que és la distància més curta entre dos
punts situats, bé en un plànol, bé en l’espai. Per esta raó, podem pensar que,
com que no és natural –en la natura no existix la línia recta ni l’ull la pot
percebre de manera natural— es tracta d’una creació i, efectivament,
encertaríem! Pragmatisme, en diria jo... Pragmatisme funcional on hi haja,
perquè ja l’associem a la resolució de tota mena de problemes de la vida
quotidiana, diària: ves pel camí més recte; és un home recte; el mur recte de
la construcció... Tot això ens sembla assolir la perfecció, la bondat, i com a
tal, recerquem en allò artificial, que no natural. L’única afecció natural que
té el recte és com a sinònim de cul.
Les línies corbes de la vida, de
l’escriptura, de la creació... totes eixes coses ens semblen errades,
inadequades, i poc estètiques són, en realitat l’essència humana. Estem ben
enganyats quan associem la bondat a la rectitud perquè ens allunyem d’una
natura que després ens manca. De fet, Paul Valéry fa servir un exemple
interessant per explicar la poesia, i és quan la fa divergir de la resta de
l’escriptura dient que esta és com una marxa militar, mentre que la poesia
s’assembla a la dansa. Quan dansem, ho fem en ziga-zaga, fent revoltes i
movent-nos d’una manera del tot irracional. Quan marxem, volem arribar des d’un
punt a un altre tan aviat com ens podem permetre. D’estes dos opcions, quina és
més artística?
La creació artística, per tant, no
hauria de ser el resultat d’una activitat seqüenciada, sinó d’un seguit de
construccions que, mirades de la manera més pragmàtica, resulten inútils. Ara,
i ja situats en el punt de partida, hem d’assumir que la creació artística que
tant ha marcat les nostres vides és la culminació d’un procés del tot inútil
que només s’adequa a la finalitat estètica. Poden coincidir les dos opcions?
Sí, segurament en el racionalisme, o simplement per assolir una millor
efectivitat en el missatge, però tot això té detractors quant a l’essència de
l’activitat i quant al pensament burgés d’utilitat que s’hi associa.
L’art ens separa de la natura pel
simple fet de ser una creació humana a la qual li cal una dosi de voluntat
però, d’altra banda, en ell trobem eixa essència natural de les coses que
existixen sense cap tipus d’utilitat. Finalment, s’ha de dir que el temps que
dediquem al pragmatisme és un temps perdut, tant per a la creació com per a la
interpretació o el delit dels sentits. Si tant avancem i optimitzem els
recursos, més aviat arribarem a cobrir eixa distància que hi ha entre el punt
del naixement i el de la mort.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada