Si abans del dos va l’u, abans de l’escriptura de Pedro Páramo hi ha la d’El laberinto de la soledad, d’Octavio Paz. Efectivament! Perquè ho acabe de buscar i sí, hi ha cinc anys de diferència entre la primera i la segona. Ara bé, açò que acabe d’escriure s’ha de prendre com una deducció d’allò més òbvia, ja que és del tot evident i mancada de més mèrits. Si s’escriu d’altra manera, seguint la trista relació de causalitat més positivista, després de l’u va el dos.
El tractament de les estructures narratives, de les atmosferes i dels personatges del llibre de Rulfo encaixen fil per randa en les descripcions d’Octavio Paz en tractar el fet mexicà, fins i tot això que tant em va captar l’atenció sobre l’atmosfera densa i feixuga que envoltava Comala durant els mesos previs a la Revolución. Tot estava escrit i Déu els havia abandonat –fins i tot el rector canvia de bàndol— metre s’esperava a l’ombra d’un sol immòbil i ensopidor alguna cosa que passaria a ser un canvi de les estructures del poder rural, simplement. I en això coincidixen Paz i Todorov en tractar l’arribada de Cortés i l’esvaïda reacció de Moctezuma, abandonat pels déus, apàtic i condescendent. Els cabdills, conscients del fet canviant, accepten el nou moment sense oposar-s’hi; els servidors descontents canvien de bàndol esperant una millora de les seues condicions, o per simple revenja. El canvi no es tan notori perquè res no modica els indrets immòbils i allunyats.
La festa, la mort, les dones i la religió que explica El laberinto de la soledad troben el seu exemple perfecte en els personatges i els fets narrats a Pedro Páramo. La festa que desemboca en excessos d’imprevisible desenllaç; la mort que, com la vida, acompanya el poble mexicà en el dia a dia i en cap cas adquirix el sentit de final, perquè eixe sentit ja el du associat el fet de viure; les dones, complexes i retirades, passives i observadores, són el complement de l’home que, simple i exposat, actiu i excessiu, modela els tres punts anteriors sense ser-ne conscient: el de la festa, el de la mort i el de les dones. La religió hi crea l’atmosfera.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada