La lectura és una faena com qualsevol altra. Treballar és un càstig al qual estem condemnats des de l’expulsió del Paradís. No hi ha cap cosa, res a dir, contra les anteriors afirmacions que puga sobrepassar la subjectivitat absoluta perquè això que he escrit és realment objectiu. Quan algú afirma que li agrada treballar, o que el treball que fa és interessant, o que l’ajuda a créixer, hem de saber que és l’hora de fugir perquè pot ser que no hi haja remei.
Quan un llibre m’exigix que continue llegint i ja s’ha sobrepassat l’hora d’anar al llit, el deteste. Em fa la impressió que estic davant d’eixes pel·lícules o sèries dissenyades perquè te les empasses d’una volta, i no m’agrada. Llegint Onetti he tingut eixa sensació, tot i que he de matissar alguna cosa... La descripció de l’atmosfera feixuga i de la societat esgotada –en tots els sentits— de l’Uruguai i, per extensió, de l’Argentina, és realment intensa, així com els papers atribuïts als seus personatges d’El astillero. Treballe perquè he de treballar, no tinc més remei, i llegir és una faena.
Estic llegint que a casa de Gálvez sona un tango a la ràdio mentre beuen caña i a ma casa escolte un tango de Piazzolla a Ràdio Clàssica. En altre moment, en un bar –un antre— de vora riu sona un vals i a ma casa, a la ràdio, sona Strauss. Finalment, tornen a casa de Gálvez i torna a sonar un tango i a ma casa no passa res d’això! Entenc que la novel·la entrarà en la seua apoteosi i que no serà del tot l’esperada. Acabe el llibre i me’n vaig al llit molest per haver llegit un llibre així: absorbent.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada