Lima és una ciutat més bé peculiar. No hi plou mai i un taxista em contava que feia uns anys –cinc o sis enrere— va ploure un dia. El trànsit no està acostumat a eixes coses, i la gent, tampoc. Va ser un caos, l’aparició de la pluja, i hi va haver molts accidents. No ix mai el sol. Quan cau la nit, al capvespre, la boira que sol cobrir la ciutat es fa més densa i tens l’estranya sensació humida de la frescor de l’ambient; et pots mullar si romans molt de temps al ras, sense moure’t.
La millor opció, quan s’està pel carrer, és la de buscar un lloc on arrecerar-te de la humitat. En passar per davant d’un teatre, hi havia programada l’última representació d’Esperant Godot, de Beckett. Vaig traure l’entrada per a la nit i, al cap d’unes hores, vaig entrar al teatre. L’obra no cal que us la conte, però imagineu-vos l’atmosfera i la foscor de la ciutat grisa.
Diuen que, fa uns dies, van tornar a empresonar Godot i em va vindre a la ment el moment de la poqueta nit a Lima, l’atmosfera, el teatre i l’argument de l’obra; l’absurd d’una situació on una part de la societat i dels seus comandaments esperen l’arribada del presoner, de qui han escoltat dir que –esta volta sí—, ja està de camí; però no acaba d’entrar... Este desaparegut els salvarà d’una realitat miserable que els perseguix a diari. L’elit, que és l’ama de tot, du del ramalet una persona desnaturalitzada i servil que li para taula perquè es fota un pollastre davant dels presents. Ells podran assaborir els ossos que Pozzo –l’amo del terreny— rebutja, metre Lucky, lligat del ramal, carrega la maleta dels queviures del seu amo.
Godot no apareix per l’escenari i el teatre s’acaba com ha començat: sense Godot! Didi i Gogó abandonen l’obra mig descalços i mal vestits, decebuts, però pensant que l’entrega de Godot serà per salvar-los de tanta misèria i aportar-los alegria. Ningú no és conscient que el propietari de la terra on estan menja pollastre davant d’ells i els deixa xuplar uns ossos que llança ja esplugats. Godot, d’altra banda, es fa recordar, de tant en tant, perquè esta gent no perda la il·lusió que amb el seu lliurament tot canviarà. El públic es diu Europa: un absurd!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada