dilluns, 16 de maig del 2022

Europropaganda.

 

Recorde haver sentit anys enrere encara vivint per Espanya que això del festival d’Eurovisió amagava molta cosa al darrere, que havia blocs i que determinats països sempre recolzaven o s’oposaven a tal altre, etc. Francament, se me va fer impossible de creure en una politització d’allò que jo només veia com un innocent passatemps, tot i que no ignorava casos anteriors evidents com quan Serrat es va negar a cantar si no li deixaven fer-ho en català en temps del franquisme, cosa que no succeí... Reprenent l’argument, allò de les intrigues ocultes al darrere de quatre cançonetes em semblà cosa de tots tants eixos que recentment han forçat que s’encunyara un terme per a ells, els todòlegs... Admirables sabuts de bar, sempre entesos en tot.

Anit, però, vaig poder veure en gran part -la paciència no és infinita, la son sí- dit festival i tant com tenien raó els todòlegs! Vet ací alguns exemples, Azerbaian, musulmans de parla turca situats entre el Caucas i el Mar Caspi, val a dir entre Rússia i Pèrsia enviaren a un jove ben blanquet cantant intranscendent pop melós que podria ser qualsevol cançoneta de radiofòrmula britànica. Mateix cas per a Armènia, cristians però a la mateixa localització geogràfica, antiga província turca i otomana quan no russa amb una altra xicona amb cabells ben llisos, blanqueta i pigada, algú normalet de carrer, vaja. Grècia, el Mediterrani acomplexat per definició, envià una xicona a la que presentaren amb dos cognoms, com no es habitual, per tal de que es poguera veure que el segon dels cognoms era noruec. La cançó, de nou pop intranscendent, que res recordara a l’efervescent música grega, tan oriental ella, aspecte aquest a amagar al món, tant com el de l’omnipresent ortodòxia religiosa al país, ara que ortodòxia sona a Rússia, val a dir a Putin o el Diable emplomat... Res d’estranyar doncs que Espanya es presentara amb una melodia reggaetonera que barrejava castellà i anglès. Si no fora a per l’anagrama d’Eurovisió, en una audició cega un haguera dit que aquella cançó no havia estat composada a Europa sinó al continent americà. El missatge d’Espanya a Europa era clar, “somos la puerta, la pasarela a América, lo mejor de dos mundos”. Anglaterra presentà a un intranscendent candidat cantant una alegre melodia pop desenfada, “we are hip and young, come, join us”, que res recorde un passat colonial, contra el qual lluità també Bèlgica amb un candidat negret que dubtava entre la música i el futbol; vet ací els vectors de la nova joventut sana europea!. La jacobina França monolingüe envià una banda que introduïa frases en bretó, tecno celta per demostrar modernitat i tradició al mateix temps. El candidat alemany era un negret del qual digueren que la mare era cantant d’òpera mentre ell cantà rap. Les culpes col·lectives no expiren mai? Hauria pogut Alemanya enviar a algú ros, nòrdic, sense ser titllada de racista, de nazi? Igual tot s’arregla quan envien a algú de nom Adolf, un innocent nom o no? En principi sí, però tornem a allò de les culpes col·lectives...  

La son pogué finalment més i hui m’he alçat per a assabentar-me’n que -gran sorpresa!- Ucraïna havia vençut el festival, eixe al que Rússia, de fet, ha estat exclosa. Un papa polonès en temps del comunisme a Polònia no fou casual, sembla que res ho és...


Bucarest a 15 de maig del 2021.

 Lluís Alemany Giner