(Gènesis 36-50, perquè després ja ve l’Èxode)
Si les ciutats, les grans ciutats, han estat sempre el focus d’allò que s’entén com a cosmopolitisme, ¿com és possible que s’estiguen transformant en un col·lectiu d’apàtrides que cerquen la identitat escarbant en els indrets d’on provenen les seues famílies o en les lletres dels documents personals? Pot ser que eixe siga el punt d’inflexió entre allò que coneixem com a una gran ciutat i una ciutat gran...
A banda dels judicis de valor i dels casos personals, em crida l’atenció el sentiment de pertinença a un lloc, a una identitat de què, en el seu dia, van haver d’allunyar-se per cercar una millor vida, tant per a ells com per als seus descendents. Ara, una o dos generacions després, un gran nombre de desplaçats continua sense adaptar-se a la ciutat d’arribada... Tornen al poble, a l’estiu; mantenen una casa buida durant onze mesos per habitar-hi a l’agost i sentir-se d’allí. Els xiquets i les xiquetes juguen al carrer: això és el paradís de l’estiu, i els familiars, ja vellets, són els àngels custodis.
Quan estan a la ciutat, són del poble; al poble, són de la ciutat. En algun indret de la seua ment hi ha sempre oberta l’opció de tornar-hi quan la jubilació siga efectiva, però mai no ho és. Fills, nets, nebots; metges, receptes i hospitals; abandó, despoblació i llunyania. Bé, no passa res: hi tornaran uns mesos, quan siga possible. Els enterraran al cementeri del poble, juntament amb els seus, o millor encara, els transformaran en cendra, que és més portadora.
Al final, la identitat s’ha d’eixamplar i transformar-se en un paraigua que aixoplugue l’individu o el col·lectiu desplaçat: la família esdevé el lligam que s’ha hagut de dur en el viatge i la terra d’acollida és un estrany indret on roman el mal i la dispersió; però s’hi pot fer front! Per què no s’ha de considerar algú d’on vullga ser si en realitat ell sap quina és la seua identitat? Eixe no-lloc d’on hom se sent... Els mitjans d’informació i la documentació personal ens recorden en cada moment què som: determinisme i parentiu. Hi ha una identitat sentimental superior a la de procedència, a la personal o a la familiar de la qual sempre es pot tirar mà per creure’s una part del col·lectiu. Ara cal vore si la tercera generació s’hi adapta o si adapta l’entorn de les il·lusions: em referisc als cosmopolites que, fins ara, en són ben pocs o, dit d’altra manera, racionalistes –amb erre!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada