Sumar, resta?

 

Hi ha un fort debat a les xarxes sobre si Compromís ha d’anar o no a les eleccions estatals amb Sumar, la plataforma de la vicepresidenta del Gobierno Yolanda Díaz. La executiva de Compromís ja ha decidit anar amb Sumar, cosa que ha provocat, sobretot alguns sectors de Més Compromís (abans Bloc) cert malestar. La decisió està presa: Iniciativa, en bloc, vol anar amb Sumar; Ribó vol anar amb Sumar; Baldoví també vol anar amb Sumar... La resta de l’executiva ho accepta. Si les elits ja han triat, les bases que han de dir? És més, si hi haguera consulta, probablement hi hauria el resultat desitjat per les elits, simplement perquè la gent sol fer cas al que li diuen els seus.

Establert que no hi ha materialment cap alternativa a anar amb Sumar i que no hi haurà cap debat obert a les bases sobre què s’ha de fer al respecte, sí considere oportú fer una anàlisi sobre si és escaient o no. Aquesta anàlisi es pot fer des de la serenitat de qui sap que no val per res a efectes pràctics i que només és un exercici gimnàstic, fet per hom que no té cap interés en la discussió en xarxes socials.

En primer lloc haurem de veure els arguments a favor i contra d’anar amb Sumar. La veritat que els arguments a favor, més enllà de la retòrica de “la unidad de la izquierda” i totes eixes mandangues,  només hi ha un. Segons els experts existeix un vot dual en Compromís, un vot que a les autonòmiques sí que vota a Compromís i a les estatals tria altres opcions, i que anant amb l’esquerra espanyola/madrilenya es podrien treure més diputats, fins a quatre o cinc, que anant sols, que seria un o cap. Front a aquests s’alcen els que diuen que Compromís ha de concórrer a les eleccions estatals en marca pròpia per mantenir la seua independència respecte a formacions d'àmbit estatals o madrilenyes.

Els que volen anar amb Sumar acusen als que no volen de dos coses bàsicament:

1.    Que són essencialistes, que no miren altra cosa que mantenir un “essencialisme valencià” quan les circumstàncies reclamen unitat front a l’arribada de PP/VOX.

2.    Que no coneixen la realitat del País, on Compromís té un vot prestat a les autonòmiques i que els valencians en realitat no són Compromís i a les estatals busquen altres opcions perquè pensen que Compromís no podrà defensar els seus interessos de manera adequada.

Els que no volen anar amb Sumar critiquen també dos coses:

1.     Que no s’han consultat a les bases i que caldria saber que volen els militants.

2.   Anar amb Sumar no aportaria res a Compromís, donat que ni Yolanda Díaz ni Más Madrid tenen cap infraestructura al País Valencià i Podemos ha caigut fins en la irrellevància.

3.     Que anar amb Sumar compromet bàsicament les reivindicacions valencianes, les dilueix.

Les qüestions fonamentals a analitzar, a parer meu, són les següents: L’existència d’un vot dual és una llei natural? Per a què vols els diputats a Madrid? La resposta a aquestes dos preguntes ens ha de donar la resposta a si Sumar resta o Sumar suma per a Compromís.

 

Sobre universalitat i necessitat del vot dual

Certament s’aprecia una diferència notable entre els vots que treu Compromís a les autonòmiques i a les estatals. Això no hi ha ningú que ho dubte. Però els defensors de Sumar ho veuen com si hi hagués una Llei natural (universal i necessària) per la qual els valencians que voten a les autonòmiques a Compromís no poden votar-lo a les estatals. De fet, no donen cap argument de perquè passa eixe fenomen. Simplement argumenten que passa.

No cal ser un guru de la sociologia per saber què la gent pot canviar el vot en funció del moment, de les propostes i de qui lidere els projectes. Compromís fins a les darreres eleccions tirava endavant perquè tenia una líder, Mónica Oltra, forta, que certament atreia vots tant del sector nacionalista o valencianista de la societat com dels sectors més esquerrans i als quals el valencianisme no els fa nosa. En canvi la proposta a les estatals era Baldoví per València, amb Podem al 2015 i 2016, i cap lideratge mitjanament fort per Alacant o per Castelló. La marca Compromís no atreia per ella mateixa tant com per a que la gent repetira allò que feia a les autonòmiques. El projecte per a anar a Madrid no era suficientment potent ni les campanyes arribaven a tocar la fibra de la gent.

Amb Podem es van treure nou diputats, quatre d’ells valencianistes. Després a les posteriors eleccions Compromís es va quedar només amb Baldoví. Sempre s’ha pactat amb forces d’esquerra espanyoles/madrilenyes. Tot i que al Congreso Baldoví ha tingut veu pròpia, però siguem sincers, la seua feina ha deixat molt que desitjar. No ha aconseguit les fites més importants, s’ha acontentat amb aconseguir en els pressupostos algunes partides que després no s’han executat i ha votat sistemàticament amb el bloque de investidura sense posar al gobierno contra les cordes mai, malgrat el incompliment sistemàtic de tots els acords signats. Això no és una bona tàctica. Quan el gobierno no complia amb els acords, calia haver-li-ho fet pagar, car, ben car. Això no donà cap motiu per veure a Compromís com un partit que defensarà els interessos dels valencians a Madrid per damunt de qualsevol altra consideració. A més a més, disgusta als essencialistes i tampoc ofereix res als sectors més esquerrans que el que ofereix un partit d'àmbit estatal.

La gent pot canviar de vot. De fet, molta gent, sobre d'esquerres, sol canviar de vot al llarg de la seua vida. Però per això, ha de tenir dos factors que il·lusionen: un projecte i líders per portar-los endavant; i, posteriorment, s’ha de veure en les institucions que eixe projecte s’està portant endavant. Al contrari que a les autonòmiques on sí hi havia un projecte amb una líder que il·lusionava i es veia que eixe projecte tirava endavant des de les institucions, a les diferents eleccions estatals no s’ha percebut ni un projecte il·lusionant ni en l’acció a al Congrés s’ha percebut pels ciutadans que es defensaven els seus interessos de la forma més adequada.

L’argument del vot dual té una base empírica, però no és una llei natural, sinó que és una cosa particular i contingent. Així, unes circumstàncies diferents -un projecte il·lusionant, un lideratge fort, una campanya seriosa, una acció a les institucions diferents, etc.- podria portar a uns resultats diferents i, per tant, fer que aquells que voten a Compromís a les autonòmiques, ho facen també a les estatals. No hi ha cap impediment perquè eixe vot dual deixe de ser-ho. No hi ha cap impediment per consolidar un espai propi tant a eleccions autonòmiques, com estatals o europees. No hi ha cap impediment per fidelitzar el vot autonòmic a les estatals i europees. Qui afirme el contrari, s’enganya o vol enganyar.

Si realment es vol aconseguir un espai propi en autonòmiques, estatals i europees, s’ha de posar tots els mitjans en aconseguir aquest objectiu, cosa que no s’està fent. Es fia tot a les estatals i europees (on si ha pot ser necessari perquè hi ha una única circumscripció electoral a tot l’estat i pocs diputats) a pactes amb altres forces. I la cosa no ha anat a millor fins ara.

Diputats a Madrid, per a què?

Una cosa sembla que està clara, o almenys així ens ho diuen des de les direccions de la coalició: Compromís és d’estricta obediència valenciana. Ja siguen essencialistes o no essencialistes, aquesta consigna la van servir tots. De fet, Baldoví ha comptat amb un espai propi, amb veu pròpia, amb visibilitat pròpia i amb autonomia per a prendre decisions. No ha estat sotmés ni a Podemos, primer, ni a Más Madrid, després. Això almenys és el que es desprén en teoria. Però bé, donem-ho per bo. I veiem quines són les opcions a futur.

Els que defensen anar amb Sumar tenen com a principal argument que es poden treure quatre o cinc escons al País Valencià. Val a dir que si Compromís anara a soles i traguera els mateixos vots que en els autonòmiques, trauria quatre escons -tres per València i un per Alacant-. Per tant, donem per bo que amb Sumar es poden treure quatre o cinc escons. D’aquests, quants diputats serien de Compromís i, per tant, d’estricta obediència valenciana? Segur que no tots, posem que siguen tres.

Una vegada eixos diputats d’estricta obediència valenciana preguen possessió, què faran? Hi ha dues possibilitats:

a)      Integrar-se en el grup parlamentari de Sumar i a les hores poden: o estar sotmesos a la disciplina de vot de Sumar, i diluir-se definitivament, o no estar sotmesos a disciplina de vot, però perden visibilitat i autonomia de totes les formes, sent en aquest cas que l’actuació seria com no estar en el grup parlamentari de Sumar. Et diluiràs igual si tant si Sumar entra a un gobierno com si no entra.

b)    No integrar-se en el grup parlamentari de Sumar, aleshores tindran autonomia, en teoria, per a tot i passaran al grup mixt o de no adscrits.  En aquest cas, poden posar dos situacions més:

1.   Sumar entra al gobierno amb el P$x€, i: - Les grans reivindicacions valencianes segueixen marginades, aleshores segueixen fent com fins ara: aprovar tot el que es porte des del gobierno, malgrat incompliments. Per a questa opció, igual et va tenir u que tres diputats; - Les grans reivindicacions valències segueixen marginades, es posen en contra del gobierno i tomben pressupostos o alguna llei o decret llei important per marcar el terreny. Aquesta darrera opció és la més improbable, encara que per això no seria necessari anar amb Sumar, i anant amb Sumar el que passa és que vas a crear malestar en els teus socis al gobierno. Amb raó t’acusaran d’anar contra ells quan els teus diputats els has optés gràcies a ells -has assumit el paradigma de que sense ells treus un o cap-. Per això, sí que és millor tenir tres diputats que un, però cal pensar en el cost.

No es contempla, perquè sí podem estar segurs al 110%, la possibilitat que amb un gobierno progressista els valencians aconseguim les reivindicacions de inversions justes, un nou pacte fiscal, etc., és a dir, les fites mínimes a les que ha d’aspirar un diputat valencià amb obediència estricta valenciana. Tots assumim que això no passarà.

2.   Sumar no entra al gobierno perquè ha guanyat el PP-VOX. Dona igual el que faces. Pots demanar el cel i la terra, perquè no compromets als teus socis.

L’opció d’anar sense Sumar pot donar-te entre un i quatre diputats. Sí, es podria perdre l’actual escó, encara que sembla difícil d’imaginar, cal reconèixer que és una possibilitat. Siguen els que siguen els escons que s’assolisquen, el que queda clar que per fer efectiva una política d’estricta obediència valenciana amb possibilitat de fer política i de fer complir els acords, l’única opció que t’ho garanteix és no anar amb Sumar. És la única que et deixa les mans totalment lliures i sense hipoteques, sense que ningú et retraga res, sense que ningú et fiscalitze, més que el teu votant. L’única opció de tenir una estricta obediència valenciana sense cap tipus de penyora.

 

Conclusions

Si bé és cert que existeix un vot dual en Compromís, en autonòmiques i estatals, no és menys cert que els motius són particulars i contingents, per tant, donades les circumstàncies eixe vot podria deixar de ser dual. Per acabar amb el vot dual, cal un projecte amb líders creïbles i fer campanyes convincents, no fiant-ho tot a marques ni marcs estatals.

Des del punt de vista d’una política amb una obediència estricta valenciana concórrer amb Sumar, resta, i no et possibilita portar com estendard fer allò que ningú fa, defensar allò que ningú defensa sense tenir les mans lligades. Ser l’única força que té com a únic àmbit el País Valencià i la defensa dels seus interessos.

Jo crec que pagaria la pena, fins i tot a risc de perdre l’únic diputat però amb la possibilitat d’assolir-ne fins a quatre, anar sense Sumar. 

 

Òskar "Rabosa".