En un dels primers viatges a Roma –no recorde ara mateix si era el primer o el segon— vaig demanar consell a dos persones, ja que volia assaborir allò més interessant de la ciutat i, si no era necessari, evitar aquelles zones més concorregudes, on no cal perdre massa temps. El primer era un professor d’arqueologia que hi va estar quan investigava per a la tesi doctoral. El segon, un amic i artista que, a més, va ser monjo una temporada. La informació que en vaig recopilar va ser la següent:
-El primer em va dir que havia de buscar tots els quadres de Caravaggio que hi havia a la ciutat, proposant-me una mena de gimcana quan encara no hi havia telèfons mòbils ni Internet a dojo, perquè no només era visitar la Vila Borghese, sinó moure’t per tot arreu.
-El segon em va dir que visitara el Papa, perquè això sí que era la gran obra d’art encarnada en una sola persona. Era un admirador de Piero della Francesca, Ferran...
Hi vaig estar i vaig fer cas al primer dels dos, o siga, al professor d’arqueologia. Al segon, m’hauria agradat complaure’l, però en Papa no estava disponible per a mi.
Estic llegint Roberto Longhi i allò que més m’agrada és saber què m’he perdut des d’ençà, en els posteriors viatges que hi he fet. La primera part del llibre sobre Caravaggio descriu –narra— els seus inicis: els autors i les obres que condicionen la pintura del jove autor. És ací on crec que hauria de centrar-me en els viatges que m’hi queden per fer, ja que m’agrada la possibilitat de posar el pintor al cim de la piràmide i esbrinar-ne la base, o siga, allò que pensa Longhi que va provocar la seua atenció, o siga, fer que ell siga el meu crític i el guia personal.
Ara ja, i centrant-me en la part estètica de Caravaggio, he de dir que per entendre’l cal llegir Bataillon, Erasme et l’Espagne, així com per entendre què és una recerca seriosa, una tesi doctoral i una gran obra. El llibre de Marcel ens mostra el camp de joc, les regles i fins i tot l’uniforme; Caravaggio simplement regatejava sense xutar a la porteria –si som clars i nets dient-ho—, com feia la gran majoria d’artistes del Barroc.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada