Economia: Ciència social que es dedica a l’estudi de la producció, distribució i consum de béns i serveis. El seu objecte d’estudi és la manera en què una societat s’organitza per a satisfer les seues necessitats, materials o immaterials, de consum. Açò ho acabe de copiar del telèfon quan he escrit la paraula de referència.
Finances: Activitats relacionades amb els fluxos de capital i diners entre individus, empreses o estats. Açò, també.
Realment, ¿algú hui pot creure que al Fòrum de Davos hi haja interés en la distribució dels béns i els serveis que han de satisfer les demandes de la societat? ¿O, més bé podem pensar que es tractaran aspectes sobre com funcionaran els fluxos de diners en els mesos següents?
En el cas d’acceptar la primera opció, el nom està ben apuntat; però només en el primer cas. L’economia és altra cosa, en principi, lligada al treball, a la producció i al capital, si es vol dir així, i diferent de les finances, on no hi ha treball ni n’hi haurà.
Supose que dita reunió es convoca en algun hotel, o palau de congressos, on treballarà gent amb nòmines, hipoteques, fills i il·lusions. També n’hi poden haver d’autònoms, com molts dels periodistes que cobriran els esdeveniments a què els deixen assistir. I pot ser que siga a eixes persones a qui convinga escoltar perquè els participants tinguen una idea més fidedigna d’allò que passa prop d’on estan; o siga, del treball remunerat.
Trasllats, alimentació, educació, sanitat, temps d’oci, paternitat i maternitat, casa. Perquè hi ha gent que gestiona tot això alhora que fa els comptes dels seus negocis, tracta amb la clientela i refinança crèdits; però amb un ull apuntant a les xarxes, on la felicitat és allò que s’ha de buscar en la vida... Sí, la felicitat, tot i que, si demanen una ponència a qualsevol treballador del recinte, no crec que s’atrevisca a dir-ho, atenent l’audiència tan exclusiva que hi ha. Pensarien: què he de dir jo sobre la felicitat a la clientela que m’escolta?
En un breu apunt sobre la filosofia, la gent fa referència al mitificat debat entre Cassirer i Heidegger, i adduïx un canvi de paradigma a partir de la presentació social del pessimisme existencial (Heidegger) que esgota finalment les darreres representacions il·lustrades (Cassirer). El resultat el sabem: caiguda de Weimar, crisi del 29, Guerra Mundial i, si s’estira l’individualisme, fins i tot la caiguda del mur de Berlín. I, què en roman? Doncs, això d’un inexorable rellotge que gestiona l’individualisme existencial, però ara mullat d’hedonisme conformista; o siga, l’efímera felicitat d’eixa gent que no l’esmentaria mai davant de l’il·lustre auditori de Davos.
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada