dimarts, 30 de gener del 2024

Explicar Duguin.

  Causa Infinita: Duguin: profeta de Eurasia

Fa uns quants mesos que van assassinar la seua filla en un atemptat a Moscou. Massa setmanes ja de silenci respecte de Duguin i la seua influència envers Putin, i sobre la seua filosofia d’acció que encoratja els russos a anar a la guerra per defensar allò que són. Un personatge difícil d’explicar, controvertit i especial que cal suposar que es trobarà enfonsat en la més absoluta misèria a causa de la pèrdua: se suposava que la bomba era per a ell i, segurament, hauria preferit estar en el cotxe i rebentar en compte sa filla. Ara, després d’haver-lo buscat per les xarxes i de constatar el seu silenci, crec que he d’escriure’n una mica per intentar explicar-lo. D’articles sobre ell, ja n’he escrit un parell, però que se centraven en l’obra més que en la persona.

Diuen que es troba entre Marx, Nietzsche, Heidegger i algun altre que se m’oblida a propòsit, però deixaré Marx de banda i en faré cinc cèntims.

La pertinença a un grup, col·lectiu o país és allò que condiciona l’individu, ja que hi ha afinitats culturals, religioses, costumistes o familiars. Per tant, la identitat individual i la col·lectiva es fonen en cada individu que, d’altra banda, no entén l’existència sol. Tot açò ja ho exposava Heidegger i també ho subratlla Duguin. Nosaltres, però, ens centrem en la felicitat, i hem de pensar que les relacions febles –la cordialitat i la immersió— són les que la condicionen, i estes només es poden donar en el col·lectiu més proper, tot i que sense intensitat en els intercanvis. Moralitat/felicitat.

Per a Duguin, existir és actuar, i ho fa en una mena de missió espiritual en què pren partit amb aquells que creu que són els seus –i, per tant, els bons— contra l’enemic, en una mena de xoc de civilitzacions semblant al que pregonava Huntington. Acció/passió. La rivalitat es pot trobar en allò que es pot entendre com el límit de cada identitat. Sobre les identitats, diu que les respecta totes, fins i tot les més xicotetes, que són les que cal preservar. Pertinença/cosmopolitisme. I l’enemic, està clar: el liberalisme, a qui acusa d’exterminar qualsevol diferència en una mena de genocidi cultural. Nacionalisme/liberalisme. Les relacions, per tant, s’han de proposar sempre des del respecte a l’altre, on s’hi inclouen les creences, que són allò que humanitza l’espècie (Nietzsche). Episteme/dogma.

En l’última entrevista a què he tingut accés, tractava sobre Salvini, Catalunya i Trump, i en tot això veia un resultat positiu que pregonava com a populisme; el futur serà populista. Elitisme/populisme. De moment, està encertant, perquè a Itàlia ha tornat amb altra cara i als Estats Units no tardarà gaire. A Catalunya, està més difícil, però qui sap? Hongria, Polònia entre parèntesi... França d’ací a poc? El Brèxit. Realment, si analitzem les seues prediccions, estes han estat ben encertades. Identitat/globalitat.

Finalment, i respecte a la mort de Duguina, s’ha de pensar que qui pregona sang ha d’acceptar que se li torne en contra. Diuen que van ser els ucraïnesos, quan la guerra feia poc que havia començat. Sang/orxata.

 

Salvador Sendra