Vicent Ferrer, (auto)proclamat sant a causa de la gran quantitat de miracles que va realitzar –quasi cada poble o ciutat que va visitar en té algun de documentat— va viure en un món que no s’adia a allò que predicava; o sí... Sense anar més lluny, i si mirem les dates del naixement i de la defunció del frare, vorem que se situen entre el segle XIV i el XV, un fet molt interessant si analitzem allò que passava a l’actual Itàlia: el Renaixement!
Ell, però, predicava la decadència, quan ja tot floria; la fi del món, quan ja hi renaixia; els pecats i la moral, quan ja s’apuntava la ciència. L’èxit del clergue és inqüestionable, com ho va ser la seua influència i la repercussió de la seua prèdica. Una persona fosca i enigmàtica que viatjava amb un bon grapat de feligresos escampant la por i la desconfiança, i apostant per la moral i ascetisme com a remei i salvació.
Tota la foscor que el perseguia contrastava amb les pintures que podem observar a la Galleria degli Uffizi, per exemple, amb profunditat, perspectiva i llum; amb la recerca de la mirada humana i la racionalitat. Massa foscor o massa llum? Ara, allò que cal apuntar és que quan la perspectiva és personal, la posada en comú, de manera racional, desapareix a causa de la subjectivitat: l’única opció que hi ha per a validar-la és la de l’objectivació, o siga, allò que es pot explicar des de la tercera persona, i posar-la en el debat sense fer servir l’experiència personal del jo –cosa que, d’altra banda, no deixa de ser una fal·làcia.
La pèrdua de la utopia és la clau que clou i tanca: sense la claredat del Renaixement, que guiava l’existència cap a un camí positiu que demostrava que hi havia marge de millora, hi havia el pessimisme i la distòpia tardomedieval: Copèrnic contra Aristòtil. No importava, com hem pogut observar en l’època del sant valencià, l’optimisme de la vida que renaixia, sinó la percepció pessimista que se’n tenia d’allò que s’acabava. Aquells que encara pensaven el futur i que hi veien una opció de millora eren uns afortunats si els comparem amb els qui només hi proposaven la fe i el miracle per a eixir de la foscor en què s’hi trobaven: l’angoixa.
El mon girava a un ritme i Vicent romania estàtic en un cantó. Vicent era de València; Vicent era sant. Hui, crec recordar que sant Vicent és el patró de la Comunitat Valenciana i no sé si Savonarola ho és de Ferrara.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada