Marina Tsvietáieva escrivia poesia i escrivia assajos. La poesia tractava sobre allò que sol tractar la poesia, supose, la lírica, l’ego i el joisme. Els assajos tractaven sobre allò que costa tant d’entendre: la crítica poètica. En este punt, hi ha una bifurcació que ja mai més s’encreuarà: allò que defensava Oscar Wilde quan proposava el crític com a artista, o el camí que ocupa la majoria d’artistes en què es qüestiona la figura del crític com la d’un artista fracassat. Este segon cas és el que té més seguidors –solc intuir— a causa de la rellevància de la crítica en la carrera de l’artista, sobretot a l’inici.
Les dos vies se separen, però s’unixen en la crítica de Tsvietáieva quan admet que un crític de poesia és bo si alhora esta persona és bona poeta. Ho sintetitza tot en una oració: «La primera obligació del crític de poesia és la de no escriure mals versos. En tot cas – no publicar-los». I, quina diferència hi ha entre Wilde i Marina? Doncs que, per al primer, el fet de criticar ja era una realitat artística, mentre que, per a la segona, s’havia de ser una cosa per a poder ser-ne l’altra. A banda d’açò, per al primer, deurien haver artistes bons i de dolents i, per a la segona també, però, a més, es podia intentar enganyar si no hi havia poesies per a poder jutjar la qualitat del crític com a poeta.
L’altra cosa, que m’ha recordat una reflexió de Caballero Bonald, ha estat l’obsessió de la poeta de referència, tant en la crítica com en l’obra artística, per l’ús i la importància de l’adjectivació. Per a Bonald, esta causa, la de l’adjectiu perfecte, el podia fer, fins i tot, emmalaltir. La importància de l’adjectiu, per tant, està més que demostrada i situada, si més no, com a nucli del subjecte líric mateix, o de qualsevol sintagma nominal: la importància de la tonalitat, de l’ombra, de l’anècdota, del detall... Potser –i ací ho deixe—, la crítica real es podria donar en la desarticulació de l’adjectivació per a saber-ne què hi roman, d’una manera semblant a allò que ens volia explicar Panofsky sota en concepte d’idea quan s’endinsava en l’art del Renaixement.
Critiquejador Sendra (24/06/2026)
Nota:
La crítica és aquella persona que es basa en la causalitat i en l’argumentació demostrable per a proposar una sentència, o una cosa semblant, a allò que s’entén com una opinió. La critiquejadora és aquella persona que por dir allò que vullga i fonamentar-se en opinions, retòrica buida, fal·làcies i, per què no, en adjectivacions!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada