Marxisme no marxista.

Qui no la busca l’encerta. Segons les preceptives clàssiques de les facultats de filologia, una llengua és una parla comú a un grup de gent estesa a un país, regió, vall o més, mentre que un dialecte és una varietat regional dins d’una mateixa llengua, sovint poc més que un accent. Això pam dalt pam baix és el que s’assegura des de mitjans acadèmics. Noah Chomsky, tot i ser acadèmic també ell, sembla no ser com a mínim academicista; vet ací la seua definició de llengua: “Una llengua és un dialecte amb exercit”... Es podria pensar en una boutade, una brometa, una eixida de to. Ara, ben pensat, la cosa té més punta de la que sembla... Vegem-ho amb exemples, cóm s’hauria exportat el castellà a l’Amèrica Llatina sense una superioritat tecnològica i militar respecte dels pobles que anaven a ser conquerits? Si hagueren estat prou forts per oposar-se a les tropes de la Corona Espanyola, els pobles d’Amèrica Llatina no parlarien castellà, ni nosaltres al País Valencià català, car seguiríem parlant àrab, e cosí via...  

Ni que dir cal que això val per a totes les llengües fora del seu territori original. Cap poble deixa de parlar voluntàriament la seua llengua si no li’n imposen una altra. Hi haurà qui dirà que els valencians som en això, una deshonorant excepció, però no és cert. El qui així opina ho fa des de l’actualitat, sense pensar les dècades o segles en el nostre cas en que es va produir la dominació. Com que els valencians naixem oficialment com a poble amb els Furs atorgats pel rei Jaume I i es pot apuntar també que morim amb la derogació dels mateixos per Felip V, som uns dels pocs pobles del món amb certificat de naixença i defunció. La idea no és meua sinó del gran Joan Francesc Mira, expressada en una sèrie de conferències a Xàbia amb motiu del tercer centenari de la batalla d’Almansa, però com que m’ha semblat adient la cite.  

Reprenent Chomsky, la seua peculiar definició de llengua li va valdre les més enceses crítiques de gran part de la comunitat educativa llevat d’illots progressistes com el Soho neoiorquí, la ciutat de San Francisco o algun altre. I per enceses crítiques cal entendre, jueu i comunista, que en els Estats Units no té la càrrega de lluitador romàntic de la Itàlia moussiliniana ni la brutal tragèdia implícita soviètica sinó que més aviat ve a significar traïdor, desgraciat, malparit, ingrat, deixant a gust del lector la tasca d’afegir tants altres insults com en crega convenient. Podria haver respost furibundament com el marxista que l’acusaven de ser, però més que Karl, el seu Marx era Groucho, el que declarava solemnement allò de “Those are my principls, and if you don’t like them... well, I have others. 

Frase profètica allà on les hi haja, a principis i mitjans del segle passat, Groucho no podia preveure que Zygmunt Bauman definiria el món actual com el de la realitat líquida, el dels principis variables.

 

Brasov (Romania) 23 de setembre del 2014


Lluís Alemany Giner