Grècia derrotada.

Karl Popper menyspreava l’historicisme perquè deia que de la Historia no es podia deduir cap a on anirien els esdeveniments futurs. Això no obstant, de la Història sí que es poden aprendre coses. I una de les lliçons més importants que es poden extraure, és que els pobles que aconsegueixen conquestes o grans victòries conta els enemics més poderosos ho fan per la determinació dels seus líders i del poble en els moments claus. És clar, que molts d’aquests pobles o líders sí que caurien amb allò que critica Popper, la missió històrica del poble o dels líders, o de tots dos.

Què va portar als grecs a plantar cara als perses i derrotar-los? La fe i la determinació, primer dels atenencs a Marató, després de tots els grecs que no van voler sotmetre’s als Artaxerxes, liderats pels espartans a les Termòpiles i Platea, i pels atenencs a Salamina. També és la determinació i el sentit de missió històric el que va portar a Alexandre el Gran a conquerir un imperi que anava de Grècia fins a l’Índia. La fe en sí mateix i amb el destí de Roma va portar Caius Màrius a salvar Roma dels cimbres, teutons i ambros l'any 101 aC, salvant la península Itàlica d’una invasió que haguera acabat amb Roma. La determinació de Juli Cèsar davant d’Alèsia va portar la pacificació i conquesta definitiva de la Gàl·lia. Podríem continuar així al llarg de la història i no se'ns acabarien els exemples.

Al contrari, durant la Història també trobem nombrosos exemples de la falta determinació, de convicció i de coratge que han portat a sonats fracassos. Ací tenim a Anníbal, el general cartaginés, després de la batalla de Cannas, al seu quarter general, amb els seus homes de confiança que li proposen atacar Roma i acabar amb la ciutat per sempre més. Ell es va negar. El final de la Història ja el sabem, Cartago va ser la ciutat que va acabar aniquilada. O Atilà que va envair Itàlia i després se'n va eixir sense acabar la feina.

És la manca de voluntat, de coratge, de determinació el que ha portat a Alexis Tsipras a claudicar davant la Troika. Ja comentarem a l’últim article sobre les Guerres Troikes, que Tsipras havia estat un “pardillo” per anar a negociar sense tenir un pla de sortida de l’Euro i/o de la UE. Ara sabem que Varoufakis sí tenia un pla per front al “corralito”, tal i com es recull a un article publicat al eldiario.es titulat “El "enérgico" plan de Varufakis para vencer a la troika que nunca vio la luz”. Aquest pla va ser rebutjat el diumenge després del referèndum. Game Over. Sense alternatives, ¿a què van anar a negociar amb la Troika? Sense estar disposat “a matar o morir” com els atenencs a Marató, com els 300 a Termòpiles, con el gros de les forces gregues a Platea, ¿a què collons va Tsipras a la reunió de l’Euro grup?

Tsipras se’m representa com Anníbal. Obté una victòria que li dóna tota la legitimitat per emprendre camins nous per plantar cara a la Troika, però li manca fermesa, valentia, coratge, voluntat, això no obstant tenir gent que li recomana decisions valentes. Hi ha oportunitats a la Història que o tens el coratge d’alliberar-te/mantenir-te lliure o acabes esclavitzat. Per alliberar-te/mantenir-te lliure has d’estar disposat a sacrificar-ho tot, a jugar-t’ho tot a una carta. Si no estàs disposat a fer-ho, ja has perdut. Tsipras havia perdut quan va anar a negociar i no estava disposat a arriscar-ho tot. Grècia romandrà esclava.

Òskar "Rabosa"